Opinió

De reüll

El llimoner

No hi tenia cap cirerer, al balcó, sinó un llimoner. No és que volgués instal·lar un minihort urbà amb fruiters nans i testos de mentes, farigoles i romaní, en el mínim espai exterior d’un primer pis tan estàndard com els que es construïen durant els anys de la bombolla immobiliària. No tenia tampoc cap finalitat d’inici de vida contemplativa, tot i que quan omplia la regadora d’aigua i regava el nano llimoner o en descobria la primera fulla verda de la primavera o n’olorava la flor de blanc rosaci, una fragància que, com la tarongina, et reanima de cop, totes aquestes accions, entre la rutina i la senzillesa, eren plaents. No cal que ens ho ensenyi el guru de torn. I el llimoner és bonic i agraït. I durant anys, ufanós en el seu test, em va servir també per indicar a les amistats on era l’adreça. Però el llimoner, que em recordava que la vida és a fora les finestres, una primavera va dir prou. Pansit, esgrogueït, em va regalar una última flor. Ma mare el va mirar i va dir que no hi estava bé, al balcó: el que per a mi era una sortida, per al llimoner sofert era una gàbia. I el vam desfer de la seva presó. Al jardí de casa als pares, fa dos dies que li he vist una poncella. Durant aquest hivern tan clement el tronc s’ha fet més fort i les fulles, grans i verdes. No cal cantar al·leluia. A vegades només cal un canvi, arrelar en d’altres terres i companyies per tornar a florir.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia