Opinió

Llocs que et deixen sense alè

Per visitar segons quines poblacions has d’estar en forma

Recentment he acabat de veure a Netflix la sèrie Ripley, una adaptació de la novel·la pol·licíaca de Patricia Highsmith, que m’ha transportat anímicament al poble de Positano, a la costa Amalfitana. La sèrie està ambientada en una població veïna a poca distància de Positano, Atrani, que és semblant en la mesura que el poble està construït en un penya-segat. Totes dues són poblacions molt fotogèniques, però un cop hi ets (jo hi vaig anar amb els pares d’adolescent) t’adones que és molt bonic, però per anar a qualsevol lloc del poble has d’anar amunt. “Su, su!”, diuen assenyalant escales amunt quan els preguntes per qualsevol lloc. Els llogarencs sembla que no tinguin cap problema a pujar i baixar, però els nouvinguts que no facin caminades a diari ho poden passar malament.

Com els passa als americans de la sèrie, nouvinguts que, poc acostumats a caminar, van esbufegant tot el dia. Arran de l’adaptació televisiva de la novel·la, es veu que la demanda per anar a fer turisme a Atrani s’ha multiplicat (les cerques a Booking es van incrementar un 90%), i això que la zona, de turistes precisament ja en té de sobra. Quan vaig anar a Positano recordo el tip que ens vam fer de pujar i baixar escales i pendents per visitar les seves botigues, església i altres punts d’interès. Acabàvem tots esbufegant. No és el que en diríem una destinació gaire amable amb els que pateixen del cor.

Hi ha molts pobles i ciutats que et deixen sense alè, no només per la seva bellesa sinó també en el sentit més literal, de manera que no estaria malament advertir si una destinació és walking friendly (ara que està de moda posar aquests adjectius) o no apta per a segons qui, com ja t’adverteixen a les atraccions dels parcs temàtics. A tall d’exemple: Girona. Sembla ben accessible, però recordo que fa anys ens van visitar uns amics dels Estats Units i els vam portar a veure el Barri Vell. Tan acostumats com estaven a anar en cotxe arreu, la caminada que havien de fer per arribar –per exemple– a la catedral, per després contemplar el centenar de graons que els faltaven per pujar, era suficient per rendir-se i haver de parar cada deu minuts al primer bar que trobàvem.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.