La vida és entrenament en el sentit més ampli de la paraula, i és aprenentatge, esclar. I la llengua n’és un reflex, no pot ser d’una altra manera. Entrenem el cos, entre altres raons, perquè sigui prou flexible i circulin fluidament les neurones del llenguatge i, per tant, de la comunicació. Seguim, en aquest sentit, la citació “mens sana in corpore sano”, que prové de la sàtira desena del poeta romà Juvenal (segle I), que expressava l’aspiració d’un esperit equilibrat en un cos equilibrat. I aquesta introducció ve a tomb de la publicació de la Guia de la comunicació clara per part de la Generalitat, al febrer d’enguany.

No és pas la primera guia que s’edita. De fet, altres administracions, tant locals com europees, ja fa temps que han apostat per publicacions semblants. La comunicació clara parteix d’un llenguatge planer. El seu moviment favorable va néixer als Estats Units als anys setanta i promovia la simplificació de la llengua anglesa.

Quan comuniquem volem que el missatge s’entengui a la primera, llevat que es pretengui tot el contrari, o que l’especialista d’un llenguatge tècnic es reclogui excessivament en el seu àmbit de comunicació i pensi que no el valoren seriosament si escriu en llenguatge planer. Vegem-ne un exemple a la vida real: “Ecografia de múscul. Extenses calcificacions –fragments ossis en la inserció del tendó d’Aquil·les dret– compatibles amb canvis per entesopatia crònica, probablement secundàries a antigues avulsions parcials. Esperó calcani anterior.”

¿Aquest informe mèdic es pot expressar d’una manera més simple, o més planera? És temptador caure en el debat de si la terminologia és la més adequada per a uns destinataris de cultura general i de si aquests termes mèdics es poden “traduir” o parafrasejar d’una altra manera perquè l’informe sigui fàcilment accessible. Un debat obert i alhora interessant sobre la capacitat d’adaptar certs tecnicismes segons a qui vagin destinats els textos d’un àmbit d’especialitat. Dit d’una altra manera: hi ha informes mèdics o sentències judicials, per exemple, que podrien tenir un registre lingüístic més transparent per a un públic no especialitzat. Podem veure’n uns quants exemples en les versions periodístiques.

Els llibres d’estil dels mitjans de comunicació ens diuen, com a pauta d’estil, que s’han de defugir els termes tècnics de qualsevol especialitat, com també mots d’altres llengües, sigles poc habituals, etc., ja que, en general, són poc intel·ligibles per al lector mitjà. En tot cas, si es fan servir, cal explicar-ne el significat d’una manera clara. Per exemple, “Galileu defensava l’heliocentrisme, és a dir, sostenia que el Sol i no la Terra era el centre de l’univers.” O també: “El grup s’ha especialitzat en el hot jazz, varietat del jazz basada en un ritme més marcat i en unes melodies menys cantables.”

“Entre dues explicacions, escull la més clara; entre dues formes, la més elemental; entre dues expressions, la més breu.” Aquesta cita d’Eugeni d’Ors encapçala la pàgina web de la Guia de comunicació clara que hem esmentat més amunt. Dit això, ¿quin criteri podem aplicar per destriar l’explicació més clara, la forma més elemental o l’expressió més breu? En aquest punt, i per molt que una guia ens presenti una sèrie de recomanacions, ens cal sobretot llegir o escoltar una gran varietat de textos, des dels més dolents fins als més bons, si volem tenir un bon criteri i parlar amb propietat d’allò que realment no hem de fer a l’hora d’establir una comunicació oral o escrita davant un públic generalista. Necessitem, amb permís del gran J.V. Foix, “Saber narrar en llenguatge vigorós / Deler i desig i plers, i sens esforç, / Rimar bells mots amb el ritme dels cors / [...] Viure l’instant i obrir els ulls al demà, / Del clar i l’obscur seguir normes i regla / I, enmig d’orats i savis, raonar”. I és que un llenguatge “vigorós” només s’adquireix educant la ment, però sobretot el cor, els sentiments, estimant el que expressem i raonant, en un món de follia i saviesa, perquè tot flueixi.

Cal, doncs, que ens entrenem i ens esforcem per aprendre l’estil del llenguatge planer, clar, senzill, que és la clau per democratitzar la llengua d’una majoria social, perquè, parlem clar, no és més poderós o enginyós qui utilitza un llenguatge enrevessat, sinó qui fa mans i mànigues per emprar un discurs oral o escrit que arribi com un llamp al cervell i al cor del destinatari.