Rosell & Rosell

Tinc entès que els presidents Juan Rosell del Foment del Treball i Sandro Rosell del Barça no tenen res a veure familiarment, però han volgut les circumstàncies que tots dos estiguin a la primera pàgina de l'actualitat catalana.

Per un cantó els empresaris han escollit Juan Rosell com a president del Foment del Treball. Amb un procediment electoral ben particular tan escleròtic com la mateixa bicentenària i arcaica (any 1771) institució i tan vetust com l'edifici on té la seu a la Via Laietana de Barcelona. nomes parangonable amb l'enrevessat i endogàmic sistema electoral de les Cambres de Comerç.

Rosell es va imposar contundentment per 1.760 vots a 866 al seu oponent Boixareu. El Foment com a institució empresarial té socis col·lectius i socis individuals sempre d'entitat suficient com multinacionals i grans empreses i una història molt marcada en el món empresarial per les conteses amb els sindicats. De fet obra com a gran elector en unes primàries de la CEOE que van eixir del mateix Foment per obra de Carles Ferrer Salat. Teòricament no propugna cap ideologia, però eventualment defensa els interessos que creu oportuns com crec que ja va fer al 1980 en les eleccions al Parlament de Catalunya.

Juan Rosell és jove, però ja fa 15 anys que és al front de l'entitat, concretament des de 1994, quan va succeir Antonio Algueró després de la seva sobtada i prematura mort. A partir d'aleshores ha estat reelegit ininterrompudament. És membre d'incomptables consells d'administració i com a president de Fecsa-Enher va protagonitzar el trasllat a Madrid de l'empresa amb el nom d'Endesa. Va ser candidat de la conservadora Solidaritat Catalana amb Echevarría i Puig i no va sortir elegit.

Essent vicepresident de la CEOE va estar dos anys inoperant per discrepàncies profundes amb l'infaust i desaparegut Cuevas per la qüestió del boicot preconitzat per Madrid. Era l'època en què Cuevas defensava la “unidad de mercado en lo universal” afegint-se en el seu moment a la planificada i brutal agressió a la nació catalana que estem patint dia a dia.

Tant el Foment com la CEOE defensen les grans empreses i per això tenen poc a veure amb l'ingent teixit empresarial català, encara que tenen molta força política, ja que són els únics interlocutors vàlids per parlar amb el govern i els acomodats sindicats. Òbviament, abans de competir per accedir a la patronal espanyola, calia ser reelegit al Foment del Treball.

Sandro Rosell va guanyar les eleccions a la presidència del FC Barcelona de manera concloent davant d'uns candidats molt febles. Era la conseqüència d'una campanya electoral de llarga durada i de preparació meticulosa. Ho vaig poder comprovar en ser convocat pels seus partidaris a un acte de la penya de l'Alt Empordà en què, sorprenentment, més que explicar el seu projecte ens va parlar fonamentalment de Joan Laporta

Posteriorment quan vaig veure que, ja com a president, anava a Extremadura a demanar perdó pels excessos de l'anterior president, quan va parlar en castellà a les penyes i vaig veure'l fotografiat amb el bo i millor de l'oligarquia financera i mediàtica catalana (Artur Mas i Arcadi Calzada inclosos), hi vaig veure una clara intencionalitat política que es va confirmar en convocar l'assemblea de compromissaris amb l'únic fi de devaluar l'irrepetible pas per la presidència de l'ara candidat Laporta. Això sí, amb una deplorable i absurda votació que ha dividit i desestabilitzat per molts anys el barcelonisme. En la votació va haver-hi un moment sublim quan el patiment que sentia el va obligar a votar en blanc i se'n va rentar les mans ja que la seva consciència no li permetia fer-ho d'altra manera. El convergent Rosell s'ha lluït i ja pot anar fent due diligencies i elaborant codis ètics, perquè en crear el màrtir i el mite Laporta li ha fet la campanya electoral gratis a un president que va eradicar la violència al Camp Nou, va internacionalitzar el club i li va deixar un capital esportiu inestimable. I sobretot el va nacionalitzar.

Ha estat el gran protagonista de l'únic èxit col·lectiu català dels últims temps, però l'establishment no li ho perdonat i encara menys li perdona la seva candidatura independentista.

És per això que, em poso en guàrdia quan els que, com Sandro, quan estan en llocs rellevants, diuen que són catalanistes i adverteixen que no s'ha de fer política.

No patim els culers perquè de moment ens salvaran els meravellosos equips que hem heretat de l'era Laporta.