Articles

Revisionisme espanyol

“On és la sentència
que, justament en nom d'aquesta “igualtat oficial”, ordena etiquetar els prospectes farmacèutics en espanyol i en català?”

La setmana passada vaig llegir i escoltar comentaris estranyament descontextualitzats en relació amb una sentència del Tribunal Suprem espanyol que interpretava la situació lingüística a Catalunya en una molt determinada direcció. En molts casos, feia la impressió que aquesta sentència havia caigut atzarosament del cel o bé havia aflorat de la terra com si fos un bolet. El context és més ampli, però. No deriva exactament d'un objectiu premeditat, però sí d'un ambient polític que fa gairebé inevitable l'esmentada sentència i altres iniciatives jurídiques de la mateixa naturalesa (això no ha fet res més que començar). No calen reunions conspiratives per afavorir, des dels poders de l'Estat espanyol, un retorn a l'estatus politicoadministratiu que tenia Catalunya a final de la dècada del 1970. No cal posar-se d'acord en res, ni tampoc trametre consignes secretes a cap ministeri, tribunal, diari o plataforma de poder, per la senzilla raó que aquesta involució és plenament compartida a Espanya, sobretot en relació amb la normalització de la llengua catalana. Forma part de l'air du temps, tot això. La recent sentència és només una part d'una mena de consens tàcit. És per això que si se la considera un fet aïllat o espuri perd el seu veritable sentit. Aquest esperit majoritari a Espanya és el que està afavorint a Catalunya una simètrica aposta per un procés no traumàtic de secessió, en forma de transició nacional. La retroalimentació de tot plegat no deixa de resultar paradoxal.

La sentència afirma literalment que l'administració ha de procurar un “equilibrio inexcusable entre dos lenguas igualmente oficiales y que, en ningún caso, deben tener un trato privilegiado”. El truc rau en l'adverbi. És evident que a Catalunya, l'espanyol i el català són “igualment oficials” com diu la sentència; però també és innegable que no són “oficialment iguals”, és a dir, que no gaudeixen de les mateixes oportunitats de facto. Les diverses normes relacionades amb la normalització lingüística des de començament de la dècada del 1980 no tenien tant una naturalesa de discriminació positiva com de garantia de veritable igualtat. En aquest sentit, l'argument de fons de la sentència es basa, com ja he apuntat abans, en l'argúcia de juxtaposar la igualtat de jure amb la igualtat de facto, en funció d'un ideari de caràcter nacionalista relacionat amb els drets històrics col·lectius dels espanyols de Catalunya. És per això que aquesta i altres sentències subratllen només alguns aspectes d'aquesta “igualtat oficial”, i n'ometen uns altres. Per què hi ha un hipersensibilitat només per a algunes coses? Per exemple, on és la sentència que, justament en nom d'aquesta “igualtat oficial”, ordena etiquetar els prospectes farmacèutics en espanyol i en català?

En tot cas, el rerefons teòric d'aquesta impunitat dialèctica és un revisionisme històric que va agafar embranzida a la dècada dels noranta, i que ara ja està –diguem-ne– normalitzat. Aquí podríem citar dotzenes i dotzenes de llibres i llibrets publicats en els darrers deu o quinze anys, però perquè vegin que no cal rebuscar gaire em remetré a un text que es va fer públic fa només uns dies. Es tracta d'un document de FAES, el think tank del PP que dirigeix el mateix José María Aznar, que duu per títol Por un Estado autonómico racional y viable, signat per Julio Gómez-Pomar, Mario Garcés Sanagustín i Gabriel Elorriaga Pisarik. El lector pot fer-se una idea del contingut del document simplement amb les dues primeres frases del text. Són aquestes: “La división del territorio español en CCAA y la atribución a las mismas de un importante volumen de competencias es fruto de los acuerdos políticos que se plasmaron en la Constitución de 1978. A diferencia de la organización municipal, que hunde sus raíces en la época de la dominación romana desde la que ha ido evolucionando hasta el modelo actual, la organización territorial autonómica y su marco competencial son muy recientes y su fundamento responde exclusivamente a un planteamiento político”.

El que insinuen –o afirmen obertament– aquestes dues frases i les que venen després és si fa no fa que: a) Espanya és una realitat immemorial que deriva d'una mena de fet natural i no d'un plantejament polític, com sí que passa amb les comunitats autònomes; b) la decisió política que va portar a l'Estat autonòmic va sorgir misteriosament perquè sí, sense que hi tinguessin res a veure Catalunya i el País Basc; c) aquestes dues “comunitats autònomes” no existeixen a causa de les seves diferències identitàries sinó que són tan artificioses i contingents com els límits de la comunitat autònoma de Madrid, posem per cas. Aquesta tergiversació malintencionada i alhora trivial s'ha acabat consolidant en un context revisionista. Si en volen entendre el rerefons profund els recomano de tot cor un assaig d'Elena Yeste, L'era de la hipermemòria. Revisionisme i falsificació històrica (Pagès Editors) que va ser mereixedor del premi Josep Vallverdú l'any 2009. Després de llegir-se'l paga la pena que també rellegeixin la frase de la sentència del Tribunal Suprem que hem reproduït més amunt, la que fa referència al “equilibrio inexcusable entre dos lenguas igualmente oficiales y que, en ningún caso, deben tener un trato privilegiado”. Els asseguro que llavors ho entendran tot, si és que encara tenien algun dubte sobre aquest tema. Només cal invertir completament el sentit del text: on hi posa “equilibri” cal posar-hi “desequilibri”, etc.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.