La millor via, la més lliure
“Era el futur, que advocava per trencar amb el passat caspós, per descartar una reforma impossible i un sotmetiment innecessari, era el futur que prescindia de l'Espanya de sempre”
L'altre dia vaig passar pel Parlament Europeu de Brussel·les, on vaig presentar amb uns col·legues la plataforma Barcelona Decideix. Gairebé al mateix temps, al costat s'hi celebrava un acte d'homenatge a la difunta dirigent del PP Loyola de Palacio, i també molt a prop una trobada de Ferrmed per promoure l'anomenat corredor mediterrani. Als ulls dels observadors i passavolants europeus, les tres cites eren negocis hispànics curiosos en aquesta Nova Constantinoble on tothom va a muntar la seva paradeta. Però als meus ulls eren ben diferents.
L'acte recordatori de Loyola de Palacio era establishment pur, i amb independència de la vàlua humana de la que fou vicepresidenta europea, vàlua que no discuteixo, la cita tenia tot l'aire de la naftalina oficial. Allà s'hi van despenjar els líders del PP, Aznar i Rajoy, van fer encaixades de mans amb els homòlegs europeus, van organitzar una sèrie de parlaments convencionals i es van fer la foto. Hi havia molts mitjans espanyols, tots obedients a la consigna, gairebé cap informador de la resta d'Europa, i quan els protagonistes van respondre preguntes, tots van parlar de política espanyola. En cap moment es va sentir cap reflexió política sobre Europa, sobre els principis fundacionals de la Unió, sobre ètica o ideologia. Tot anava de xafarderies sobre si Álvarez Cascos s'havia quedat a casa, sobre si Rajoy i Aznar s'havien saludat amb un puntet més de fredor o d'escalfor, i les habituals nimietats internes de partit. No hi havia idees, no hi havia projectes ni propostes. No hi havia interrogants ni hi havia futur. Hi havia molta caspa espanyola, poderosa i cara. Podeu comptar el que havia costat desplaçar tota aquella gent a compte de no sé quin erari, que prefereixo no esbrinar tot imaginant que se'n feia càrrec la generosa senyora Merkel.
La trobada del Corredor de la Mediterrània ja era tota una altra cosa. Sense ser cap cimera àcrata, era més acolorida; una col·lecció de líders autonòmics, com el valencià Camps o el català Recoder, envoltats de tècnics, empresaris i eurofuncionaris. La trobada era de corbata i vestit fosc, però tenia un punt menys d'oficialitat, i en canvi un to molt més àgil i dinàmic. Era una reunió viva. A l'amfiteatre on es presentava la iniciativa de Ferrmed, ple de gom a gom, s'hi parlava d'iniciatives i de diners, de poders i de negociacions. Espanya hi va enviar algun subsecretari, el qual, amb l'ensopiment tècnic de rigor, va prometre ben solemnement que ajudaria en l'empresa. Pels corredors tothom comentava que, per enèsima vegada, Espanya es rifava dels mediterranis.
Els executius i economistes desplaçats fins allà feien cara de fatiga, de lliurar un combat molt cansat i complicat, i també molt car. No sé qui pagava la festa, segurament cadascú es pagava la seva petita part, i patronals i governs autònoms arrodonien la bossa; però el conjunt de la moguda, amb una pila de persones obligades a viatjar fins allà, no era cap menudesa. En tot cas, allò era el present, era la construcció abnegada de l'eix de prosperitat a la península Ibèrica. Hi havia poca ideologia i molt projecte tècnic, molt lobby, molta vida i sacrifici, moltes ganes d'invertir temps, esforços i recursos a convèncer Europa i Espanya que allò del corredor valia la pena.
Era reformisme en estat pur, el qual rebia l'aprovació dels mass media regionalistes (gran avenç, fa uns anys ni hi pensaven), que es gratava la butxaca per defensar obvietats i que es pegava cops de cap contra el mur de sempre, el mur que un poc més enllà s'entretenia a fer homenatges amb els diners d'altri. Traduït a la política, allò era el federalisme o el projecte plural hispànic que no es rendia i que perseverava malgrat tots els revessos patits.
La tercera via, la de Barcelona Decideix, era ben diferent. D'alguna manera era la més europea, ja que defensava un referèndum d'autodeterminació. Encaixava amb els principis democràtics i de lliure determini dels pobles que havien portat a l'engendrament del somni europeu; i connectava amb una multitud d'associacions i moviments que van trobar molt interessant la idea per exportar-la a les seves pròpies contrades. No es feia lobby ni es pidolava res a ningú, es bastia un horitzó, es perfilava l'aposta per un demà més lliure i pel dret a decidir dels col·lectius de ciutadans implicats.
El pressupost de l'acció era de per riure; bitllets de baix cost, habitacions discretes a càrrec de companys compromesos i trens en lloc de taxis. Allà ningú no cobrava ni un ral per la feina feta. Es parlava sobretot en anglès per estalviar traductors. Malgrat això, l'impacte va ser exponencial, i va obtenir una atenció mediàtica similar a les altres dues cites. Era el futur, que advocava per trencar amb el passat caspós, per descartar una reforma impossible i un sotmetiment innecessari, era el futur que prescindia de l'Espanya de sempre.
Algun dels ponents del Ferrmed va passar per la presentació del referèndum de Barcelona i en va sortir amb un aspecte molt més saludable. Refet, podríem dir-ne. No només perquè l'acte va durar una mitja hora breu i feliç, sinó també perquè va ser ple de força, de dignitat i de realisme. Sí, realisme. Atès que en aquesta hora la via més lliure, més clara, més rupturista, és també la més factible. D'entrada, perquè és més barata. En segon lloc, perquè és menys cansada, és més ràpida i es pot acabar abans. I finalment, perquè els europeus l'entenen molt millor. I això, amics, és el que vaig aprendre jo l'altre dia a Brussel·les. La millor via és sempre la més lliure.
