Ara, que no se'ns vegi el llautó...

Per sort, la perfecció no existeix. També, les ensopegades queden cada cop més dissimulades. I quan es produeixen, resulten esmorteïdes. Ara, només han deturat una ratxa, ningú no n'ha fet gaire cas. Entre d'altres raons, perquè continua la tradicional dèria de ficar el nas en casa aliena, viure pendent del que fan aquells de blanc en aquest safareig del futbol. Tan constant és la fal·lera que ignora les intel·ligents mentides pietoses del líder en la seva prèdica prèvia al matx contra el Racing. Ens ha entabanat, quan normalment marca les pautes i la paraula que guareix. Aquest cop, no. Calia situar els interessos d'empresa per damunt de la franquesa i així, quan desfilaren per la passarel·la exemples ben concrets, Guardiola desvià l'atenció com aquell defensa que envia de burxot el cuir a la tercera graderia sense més complicació, li parlessin d'Alves, Bojan, Pinto o Milito. Ara, convé que no se'ns vegi el llautó. Anem a la nostra i deixem-nos de sinceritats. Millor que es distregui el personal amb les misèries d'altres, equilibristes pel cordill a considerable alçada, entestats a generar vent i moure la corda per complicar encara més la seva delicada existència que va pel camí de la sala d'urgències, lliurats a mans del doctor més egoista que hagi vist la professió. Més que observar el Barça, que els culers s'entretinguin amb l'espectacle del Madrid a punt de petar.

Guardiola optà per la mentideta perquè la nèmesi manté al front un senyor jugant amb dinamita. Si a Mourinho se li complica el panorama, sortirà cames ajudeu-me perquè la culpa haurà estat del Madrid. Si se li arregla, el mèrit serà seu, en exclusiva. Però ja poc confia en la segona opció, tal com veu el Barça, que el portuguès no té ni una neurona de ruc. Tan arriscat dilema pot esclatar per combustió espontània. Paga la pena que no entris pas en aquest joc carregat de nitroglicerina. D'aquí que no serà en Pep qui doni el menor argument per distreure'ls de la festa grossa organitzada entre enveges, urgències, impaciències i lluites internes de poder. Toca treballar i callar. I si no es pot callar, mentides pietoses. Com dir que les copes s'obtindran amb segons quins suplents. Mourinho, ara, treballa per a ell i pel Barça. Més val seguir-li la corrent, com als bojos.