El llenguatge de les celebracions

Amb tanta martingala, el record constant de José Eulogio Gárate cada cop que algun egòlatra exagerat fa gols de pissarrí. Aquell davanter colchonero dels anys seixanta era la modèstia personificada. Li deien l'enginyer de l'àrea, perquè havia estudiat quan ningú no ho feia en aquell ranci futbol de la dictadura. Venia de família republicana exiliada a l'Argentina, va néixer per accident a Sarandí i l'Athletic no el considerava dels seus. Tan restrictius eren aleshores els biscaïns! A l'Atlético duia el 9, les mitgetes caigudes, sense protecció a les tíbies, elegant, tres cops pitxitxi. Festejava els gols aliè als escarafalls. Amb britànica flegma, només alçava el braç per assenyalar el company que li havia fet la passada, atorgant-li el mèrit, indicant al públic a qui corresponia l'aplaudiment per la jugada. Gárate era un gentleman del futbol, jugador d'equip, exquisit de formes, estil i educació. Encara avui desperta admiració reverencial entre els seguidors del Manzanares.

Pura coherència entre la persona i el col·lectiu, el caràcter i la manera d'entendre el futbol i la vida, l'un i el tot, la manera de gaudir del gol amb els companys i la graderia. Ben divers és el goig que agafa en fred qui tanca in extremis un resultat emocionant. Diferent resulta qui estrena la golejada de qui la tanca. Els que arriben, com dissabte, contra ossos tipus Hèrcules disposats a posar-te ben cara la consecució del triomf per tenir acurada professionalitat. I sobretot, antitètica és avui la celebració, individual i col·lectiva, sigui qui sigui el protagonista, dels gols marcats pel Real Madrid a poc que s'hi fixin. Si ho observeu, us donarà per escriure un llibre del que passa a cada casa, de les seves relacions i tensions. Tot queda reduït a una abraçada, a l'expressió que comunica un món de diferència i distància entre l'èxit i l'abisme. Mentre en la banda blaugrana el moment culminant del futbol sembla pinya castellera, a l'altra, l'arribada de la pilota a la xarxa s'obté per mèrits individuals que només comparteixen pocs amics de l'afortunat, com si allò fos l'exèrcit de Pancho Villa. El dia i la nit entre ser un equip i aplegar estranya suma de talents. Entre el cel i la contumàcia en el fracàs.