Articles

UT/UDA

John Barry

Tu ja no hi ets, però queda la teva música. Quina frase més tòpica, oi? I quanta veritat en un tòpic, oi? I potser no acabem de saber de què o de qui dimoni estem parlant, oi? De fet, John, pocs coneixien la teva mirada tímida, pocs t'haurien reconegut pel carrer, però vas ser una de les persones que més ens van fer vibrar. Sense tu, algunes de les pel·lícules centrals del nostre currículum emocional no haurien tingut cap mena de ganxo.


Què seria James Bond sense les teves músiques? I què me'n dius de Memòries d'Àfrica sense els acords aquells que esquinçaven l'esperit, mentre la Meryl Streep apareixia depressiva i provava d'aixafar-nos la teva guitarra? I el Cowboy de Mitjanit, què me'n dius? Oh, oh, oh. I Cotton Club? I Born Free, aquella lleona que ens encomanava ànsies de llibertat i grans horitzons? Oh. Els nostres fills encara s'enganxen a les teves melodies arrossegades, en versió Shrek o Madagascar.


Perquè era sentir les teves creacions, i tocar un plany etern amb els dits. Alguns t'acusaven de ser un simple producte de Hollywood. I jo dic no, John Barry, no és això; en realitat és a la inversa, Hollywood és un producte teu. I de molts altres, però també teu. El Cinemascope ens roba el cor, i ens buida la butxaca, perquè ha comptat amb gent com tu. Gent que sap tocar la fibra, que ho fa i que sap que nosaltres ens deixarem. Gràcies per l'èxtasi consumista i prefabricat que ens vas regalar, èxtasi al capdavall. Descansa en pau.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.