Efectes retardats

Què ho deu fer que a vegades esperem que algú altre faci alguna cosa perquè nosaltres, que feia temps que també teníem moltes ganes de fer, també ens decidim a fer-la? Em faig aquesta pregunta mentre segueixo amb interès les revoltes a Tunísia, i poc després a Egipte, contra els governs autoritaris i corruptes que no s'han preocupat mai pel benestar dels seus administrats, més aviat al contrari. Les bullangues han saltat de Tunísia a Egipte i se suposa que, per efecte contagi, perquè no sé si hi ha alguna conxorxa al darrere, també a Jordània. Em fan gràcia unes imatges del Marroc d'un grup de persones que es manifesten contra el president egipci. I em fa l'efecte que aquestes imatges les hauria de llegir entre línies però no en sé, era petita quan el dictador va morir al llit i no vaig tenir temps d'aprendre com s'havia de llegir una premsa censurada, i per tant no sé si els crits contra Mubarak van adreçats de veritat al rei del Marroc. Ja era hora, doncs, que la gent d'aquests països es decidissin a dir prou, que algú es tragués la por del damunt i fes el primer pas. Cal esperar, però, que no hagin sortit del foc per caure a les brases, que no hagin deixat la dictadura per abraçar el totalitarisme religiós, que no m'agrada que t'imposin una manera de ser i de fer tant en la teva vida pública com en la privada.

Però jo vull tornar a la pregunta inicial de per què a vegades som covards, o massa prudents, i no gosem fer un pas endavant quan tot indica que l'hauríem de fer. O aixecar la veu per protestar per alguna cosa o per posar algú al seu lloc. I aquests dies, per raó d'una feina que estic fent, em surten sovint els noms dels escriptors Jaume Vidal Alcover i Maria Aurèlia Capmany, que eren parella, i m'he recordat dels retrats que Marta Pessarrodona va dedicar al seu llibre Donasses a la Capmany i a Montserrat Roig. Ja sé, ja, que no tenen res a veure els tunisians i els egipcis i els jordans i els marroquins amb aquests noms senyers de la nostra literatura, però la meva ment és dispersa i salta d'un lloc a un altre com una papallona de flor en flor i mentre veig per la tele les manifestacions del Caire penso en la Roig i en la Capmany. Sóc així i no tinc remei. Bé, doncs a Donasses, que trec del prestatge per llegir exactament què en deia, la Pessarrodona parla d'una qualitat extraliterària que tenia la Roig: aixecar amb valentia la veu quan calia fer-ho i ningú no ho feia. Diu exactament: «La Montse era capaç d'esbroncar en Jaume Vidal Alcover perquè ell, al seu torn i amb menys gràcia que ella, havia esbroncat la Maria Aurèlia. Podia ser en un incident en el qual jo també era present, però no havia obert boca, jo, bo i creient que què s'havia pensat aquell mallorquí qui, en definitiva, li devia molt a ella. També, en l'enterrament d'Espriu a Sinera, en una església que, en comptes d'un recinte de fe, semblava la festa major de Mas Rampinyo, la Montse havia aixecat la veu i havia fet callar el personal. Jo era al seu costat, però incapaç de dir res». El valor dels uns i la caguera dels altres. Sembla la història de la humanitat. O tal vegada sigui més aviat allò dels efectes retardats, quan després ens preguntem per què no se'm va acudir a mi dir això o allò, o prendre aquella iniciativa o engegar a pastar fang aquell o aquell altre?

Llarga vida, doncs, als que han encès la metxa de les revoltes dels països àrabs. Acabi com acabi.