La tòfona amagada

¿Segur que el temps (és a dir, el futur) sabrà valorar com cal allò que hem menysvalorat ara i aquí? No voldria aigualir cap festa, però em temo que el temps pot ser tan injust com un jutge corrupte. Juraria que hi ha grans novel·les inèdites o descatalogades que podrien haver fet història. I pintures que s'han podrit entre trastos vells tot i que estaven a l'altura d'obres que ocupen llocs d'honor als museus de renom. És una especulació indemostrable: com que no hem tingut l'oportunitat de llegir la novel·la o de contemplar el quadre en qüestió, no sabem el que ens hem perdut.

Seria fantàstic que guanyés el millor, canta en Serrat. Però això no passa, o almenys no passa sempre. A vegades guanya el que crida més, o el que se sap moure d'una determinada manera. La meritocràcia sovint té les de perdre davant del nepotisme, de l'amiguisme o de la dictadura pura i dura. I pensar que el temps acabarà atorgant a cadascú els mèrits que realment li corresponen potser té més de fal·làcia consoladora que no pas de pronòstic fiable. La idea de la posteritat ens reconforta, i tant que sí. Com també em reconfortaria la idea d'una altra vida, d'un més enllà de flors i violes i romaní, si aconseguís empassar-me el conte.

Per descomptat que hi ha obres mestres que s'han descobert anys després de la mort dels seus autors. Però això no garanteix que totes les perles vegin la llum tard o d'hora. Qui sap si el temps només fa justícia excepcionalment. Amb el temps, de fet, la memòria tendeix a perdre's, a difuminar-se. Sembla poc probable que un llibre que avui passa desapercebut sigui recuperat i col·locat dins el cànon literari d'aquí a vés a saber quantes dècades, perquè l'eventualitat que algú llegeixi aquell llibre és cada cop més remota. Com va escriure Miquel de Palol, “el triomf del mediocre i l'oblit del geni formen part del quadre final de possibilitats”.

Demano via Facebook i Twitter si el temps sempre fa justícia. “El temps no ho cura ni ho posa tot a lloc –opina la filòloga Meius Ferrés–. Són excuses que algú es va inventar perquè ens resignem a la nostra sort”. En Josep Bargalló és més optimista: “De vegades el temps. A cops una tesi doctoral. Finalment potser una entrada perduda d'una enciclopèdia o un tweet en mala hora. Crec que tot acaba surant i que el futur sempre ha de ser millor”.

El poeta Joan Margarit també està convençut que l'art de qualitat acaba emergint. “Hi ha milions de persones buscant desesperadament dins un bosc de tòfones –em diu–. Potser queda alguna tòfona amagada, però la gran majoria es troben”. Això sí que és tenir fe en els caçadors de bolets.