Formes i uniformes
Fóra bo, doncs,
que bandegéssim la temptació de solucionar un problema molt complicat amb una recepta enganyosament senzilla
Fa vint anys, per posar una xifra rodona, ¿hauria resultat concebible un debat sobre l'ús obligatori de l'uniforme escolar? Algú va plantejar aleshores, públicament, una discussió d'aquest tipus? Evidentment, l'any 1991 existien, com ara, defensors i detractors de l'uniforme, però aquí m'estic referint a una cosa molt més concreta: a la possibilitat d'una discussió social amb les característiques de l'actual. No cal que remenin gaire: no la trobaran. Què ha motivat aquest canvi radical de perspectiva? Com pot ser que, de cop i volta, la qüestió de la roba generi tants maldecaps als centres educatius? Sembla evident que els uniformes volen tapar –mai més ben dit– certs problemes de més difícil solució que el purament tèxtil. La qüestió, en definitiva, és una altra, i tots ho sabem. En molts centres d'ensenyament secundari del país hi ha problemes d'ordre que dificulten o directament impedeixen l'exercici raonable de la docència. Podria l'uniforme millorar aquesta situació? Uniformes contra la pèrdua de les formes? Aquesta pregunta és lícita però, convé insistir-hi, no és de cap manera la pregunta que cal que ens fem en primer lloc.
En aquests vint anys han passat dues coses que afecten directament el tema que tractem: el desplegament de la LOGSE i un canvi demogràfic impressionant a les aules com a conseqüència de la gran onada migratòria dels darrers temps. Aquest és l'escenari de fons que cal no perdre de vista, el context real de l'assumpte. Entre altres coses, la LOGSE va suposar l'allargament de l'ensenyament obligatori fins als 16 anys, així com l'aplicació d'uns plantejaments psicopedagògics connectats de manera directa amb determinades ideologies de la dècada del 1970, com ara l'anomenat constructivisme. Amb la LOGSE va passar una cosa molt curiosa: els seus principals defensors, a banda del govern del PSOE, van ser els qui després en van obtenir un incalculable guany econòmic. El diari El País defensava la nova llei i el grup empresarial al qual pertanyia (Prisa) en recollia els beneficis en forma de llibres de text, quaderns i quadernets. Per descomptat, els detractors de la norma governamental van quedar relegats a la categoria de retrògrades ignorants incapaços d'acceptar la darrera gran revelació del progressisme. No hi va haver un debat de fons –en aquelles condicions era impossible–, sinó només un fals consens. En tot cas, les nefastes conseqüències reals de la LOGSE ja es van veure al cap de poc temps: són, precisament, les mateixes que han portat al debat de l'uniforme escolar. Abans de parlar-ne hem de reprendre aquell debat que fa uns anys vam tancar en fals.
L'altra qüestió de fons –la gran onada migratòria dels darrers anys– també té molt a veure amb el debat sobre l'uniforme, però per altres raons. Des d'aquesta perspectiva, resulta innegable que l'uniforme resoldria de forma gairebé automàtica determinades friccions relacionades amb la indumentària que atorga identitat determinats col·lectius: penso, per exemple, en l'uniforme de facto que ara porten les bandes de Latin Kings o similars. Fora gorretes, fora pantalons mig caiguts, fora rucades. Aquí no hi ha cap problema de fons, tret que no ens empassem l'esquer i assumim aquesta retòrica barateta d'extraradi. El problema és de formes, i la funció dels uniformes és justament afavorir una neutralitat en la indumentària que contribueixi a la convivència. Un altre factor a tenir en compte molt seriosament és l'econòmic: amb un parell de bates solucionaríem certs problemes de famílies que no arriben a final de mes. En qualsevol cas, convé no portar gaire lluny aquest tipus de raonaments, perquè acabaríem convergint amb els plantejaments socials sobre indumentària del camarada Mao, i jo diria que no es tracta pas d'això.
Ja veuen, doncs, que això dels uniformes escolars dóna per a moltes discussions interessants, però també per a imprevisibles divagacions que només tenen en comú el fet de defugir un considerable neguit ambiental. Amb uniforme o sense ell, el llegat de la LOGSE és el que és, i a les aules hi ha els estudiants que hi ha. Fóra bo, doncs, que bandegéssim la temptació de solucionar un problema molt complicat amb una recepta enganyosament senzilla. La solució és per força complexa i passaria, segurament, per un nou marc legislatiu que considerés la possibilitat de tornar a l'escolarització obligatòria fins als 14 anys. Vistos els resultats, aquesta escolarització ja no podria continuar basant-se en jocs de paraules dels anys 70 (“aprendre a aprendre” i coses per l'estil) sinó en l'adquisició de competències bàsiques (en llengua, matemàtiques, etc.). En aquest context, no m'imagino ningú debatent sobre l'obligatorietat dels uniformes escolars: tot apunta que ja no caldria. Dit així pot semblar senzill, però ara mateix, en les circumstàncies econòmiques actuals, una transformació d'aquestes característiques sembla més aviat impossible.
En definitiva: tal com ha estat plantejat, aquest debat sobre els uniformes ha fet aflorar qüestions que normalment eren omeses, però també ha servit per escamotejar problemes de fons. La LOGSE va incorporar al sistema educatiu persones que hi són completament refractàries. Mai no les va arribar a integrar: vint anys són una xifra prou important com per poder parlar d'un fracàs rotund sense por d'exagerar. Reobrir aquest debat és destapar la caixa dels trons i, ho reitero, segurament no es el millor moment. En tot cas, el problema és aquest, no un altre.
