Desorientats

Seria lògic pensar que quan una unitat familiar s'ha hagut d'estrènyer el cinturó –que, per desgràcia, n'hi ha moltes que ja fa força temps que ho fan i ja no els queda cap més forat– ha atacat el que és accessori i no el que és essencial. Sembla il·lògic reduir el pressupost per anar al súper i al mercat i mantenir o incrementar la despesa en altres articles que no són de primer necessitat com poden ser adquirint ginys tecnològics, televisors o un cotxe luxós. També sabem, però, que la lògica a vegades no apareix enlloc en aquest món i per tant no hem descartat que en alguns casos hi hagi algú que, per mantenir el tipus (o sigui l'estatus) de cara enfora, fa bullir una ollada de la qual menja tres dies i la resta de la setmana la passa a base d'entrepans. Però aquests casos deuen ser els menys. Quan les coses van malament, al contrari que quan totes ponen, la majoria de la gent treu la pols al sentit comú i el converteix en la brúixola que li ha de permetre trobar el camí per sortir el més indemne possible de la tempesta. Però la desorientació sorgeix quan les administracions, les institucions –les que ens demanen que no perdem el nord i vigilem cada cèntim d'euro que surt de les nostres butxaques– i algunes grans empreses ens transmeten, ja sigui mitjançant els fets o les accions, una partitura que no lliga gens (i si lliga no ho expliquen com cal) amb la lletra de la cançoneta que ens matxuca dia sí i dia també. I de la desorientació a la interrogació i al qüestionament de les mesures que s'interpreten com una reducció de múscul quan encara queda teixit adipós per reduir hi ha només un pas.