Pensem en tota la nació?
“No sé si s'han de continuar dient Països Catalans, però, el que sí que tinc clar és que de nació només n'hi ha una
i que posem-li el nom
que vulguem, però o anem plegats o no ens
en sortirem”
D'uns anys ençà, hi ha en els sectors polítics i intel·lectuals no tant, però sí en els universitaris i la societat civil, una certa fredor en la construcció nacional de tota la nació. Al Principat de Catalunya cada dia hi ha més sectors que només pensen en el marc estricte del mateix Principat. I, conseqüentment, només estableixen estratègies que comporten l'alliberament nacional d'una part de la nació, del Principat de Catalunya. És cert que el Principat té unes condicions objectives diferents de les de la resta dels països que componen la nostra nació. No es pot negar que n'és la punta de llança. Cal, però, anar amb compte. En la redacció de documents, en la confecció de manifestos o quan es duen a terme reunions d'estratègia, per esmentar alguns casos, s'oblida la totalitat de la nació, i això, evidentment, ens afebleix.
A ses Illes, producte de l'estratègia pròpia que hi ha al Principat, dia rere dia també s'estén la fredor de les seves forces socials i cíviques envers la Catalunya estricta. I molts es pregunten si realment les avantguardes nacionals del Principat i les seves institucions fan tot el que poden per ajudar a construir el fet nacional a les Illes, si donen suport a les seves forces polítiques, socials, culturals i creen sinergies en l'espai de comunicació català i en altres aspectes cabdals. Tot i que el Principat reconeix que el panorama de forces polítiques que hi ha a les Balears és més positiu que al País Valencià. Allà, al sud de la nació, tot i la força del moviment cívic que representa Acció Cultural del País Valencià (ACPV) i l'imprescindible Escola Valenciana, aquesta realitat cultural no té, ara per ara, traducció política, ni un espai consolidat, tot i els intents que s'han fet i que han resultat ésser fallits. Fet que ha provocat que una bona part de la classe política del Principat hagi donat per perdut políticament –no culturalment– el País Valencià. Cal, doncs, que els catalanistes, els sobiranistes i els independentistes que voldrien un procés d'independència per demà passat siguin conscients que tot i el paper d'avantguarda i, repetim, de punta de llança del Principat, no avançarem si no som capaços de generar una política i una estratègia nacional que abasti tota la nació catalana.
En el passat hem comès molts errors: i diguem-li Catalunya, Països Catalans. I molts, entre els quals el que escriu aquestes lletres, s'ho han cregut i ho han defensat, però els resultats no han estat ni són bons. Ens podem trobar, esperem que no, que a les Illes i el País Valencià, el pròxim dia 22, hi hagi uns bons resultats del PP que col·loquin aquests dos territoris de parla catalana en una situació de gran dificultat, si les forces nacionals no aconsegueixen resistir amb prou força. Hem d'ésser conscients que mentre nosaltres no tinguem clara una estratègia, a nivell de tota la nació, el nacionalisme espanyol el seu estat tenen molt clar que l'objectiu és l'esquarterament de la nació catalana i debilitar els seus espais fronterers i insulars, sense cap mena de contemplació. Tenen ben present que cal exterminar, en aquesta part de la nostra nació, la seva llengua, la seva cultura i els signes d'identitat propis, per tal d'espanyolitzar-los en el seu projecte i mapa polític, intentant crear un cordó sanitari que envolti el Principat, que ara per ara no s'atreveixen a destruir.
És important, doncs, l'avenç grandíssim que en el si de les nostres forces polítiques el sobiranisme i l'independentisme estan assolint, com també, amb força evidència, en els cercles intel·lectuals, universitaris, la societat civil, i comença a desenvolupar-se en sectors que fins ara havien estat refractaris del món econòmic i financer, i amplíssims sectors professionals. Però cal que el govern de la Generalitat de Catalunya, la societat civil i els sectors dels poderosos que estan assolint el sobiranisme siguin conscients que no es pot oblidar la resta dels països que conformen la nostra nació. Es pot entendre que Catalunya vagi al davant, prengui distàncies respecte a la resta, però no ha d'oblidar mai els patriotes de ses Illes i el País Valencià que creuen, s'escarrassen i resisteixen pels Països Catalans, en unes condicions molt més dures que les que existeixen al Principat. Cal, doncs, que siguem capaços de construir les bases que tantes vegades he dit del nostre estat i els seus aparells. Però això ha d'anar acompanyat, com fan els espanyols i els francesos, per posar només dos exemples, d'una política de suport a la resta de la nació.
Si continuem pel camí d'anar sols potser ho aconseguirem més aviat. Però, quin preu pagarem? El de deixar mitja nació al marge. I això ens debilitaria, tot i que és possible que ho podem aconseguir per fases. Ara bé, dit això, també cal dir que seria una equivocació endarrerir qualsevol procés, en algun dels països que componen la nostra nació, per intentar assolir la plenitud nacional de la nació completa, en un únic procés i a la mateixa velocitat.
Són aquestes lletres una reflexió simple que m'agradaria, sobretot, que arribés a les noves generacions de sobiranistes i independentistes, que moltes vegades esquarteren la nació i creen anticossos cap al Principat, ja sigui des de les Illes o el País Valencià. No sé si s'han de continuar dient Països Catalans, però, el que sí que tinc clar és que de nació només n'hi ha una i que posem-li el nom que vulguem, però o anem plegats o no ens en sortirem.
