Indignats..., o irritats?

Entrem en la recta final. La campanya electoral del 22-M està acabada, avui els candidats descansaran i els ciutadans reflexionaran, si volen, què fer amb el vot. Dedicaré l'últim apunt de campanya, però, a reincidir en el fenomen dels anomenats “indignats”. En espera dels esdeveniments que ha provocat una absurda prohibició, basada en l'absurda i caduca existència d'una jornada de reflexió en què no es pot reflexionar en veu alta. Ara, tant si actua la policia com si no pot tenir conseqüències greus, sobretot a Madrid. Al marge d'això, però, vull apuntar una breu anàlisi: la protesta de Barcelona té, com més va, dues vessants participatives: d'una banda la d'un nucli dinamitzador i organitzatiu cada cop més lligat a la xarxa organitzada de col·lectius del moviment alternatiu, que és molt dinàmic però limitat. Cal reconèixer que aquests ja fa molt de temps que treballen, no contra el sistema sinó per canviar-lo. És a dir per canviar els valors que imperen en la nostra societat i que generen moltíssima injustícia, a casa nostra però sobretot per la dominació que exercim com a europeus de molts pobles de la terra. D'altra banda, la de molta gent a què aquest moviment li ha caigut simpàtic i que l'utilitza com a àgora per desfermar les seves frustracions, comunicar les seves inquietuds o simplement expressar-se públicament, la qual cosa és molt legítima. I que evidentment manifesta un allunyament i desencís cap a la classe política que en moltes qüestions segurament està justificat. Malgrat que la generalització simplista sempre banalitza la crítica política. Ara bé, aquesta nodrida base d'“indignats” no volen canviar el sistema. Més aviat manifesten el malestar perquè estan sent expulsats d'un sistema que consideren els havia de garantir un benestar consistent en una nòmina suficient per poder accedir a un piset o adossat segons les possibilitats, apartamentet a la costa o en el seu defecte vacances barates a un país on sí que hi ha una explotació infrahumana de la gent –per això ens surten barates les vacances però això no indigna ningú–, cotxe nou i sortides de cap de setmana. I que quedi clar que aquests no són arguments que vulguin frivolitzar la protesta perquè és legítim voler aquest benestar. I tampoc li vull treure importància a la mobilització. Només que cal fer una anàlisi adequada per preveure cap on va o anirà aquest moviment. I en cap cas serà cap a un canvi social ni molt menys una “revolució”.