Salva Kiir
Flamant president del Sudan del Sud, has pujat a l'estrada i has acceptat estrenar el càrrec. El teu jurament ha anat acompanyat de paraules de concòrdia i reconciliació. Tu que havies estat el cabdill militar, tu que havies fet la guerra durant trenta anys contra el govern central, tu que havies vist morir la teva gent a mans de l'enemic, tu ara has estès la mà al teu oponent del nord, Omar al-Baixir, que hi era present, i has dit que treballareu plegats per la pau. La multitud us ha aplaudit tots dos, en un gest de generositat que emociona.
Amb el teu barret d'ala ampla, com si haguessis sortit d'un western, t'has guanyat una sòlida reputació de dur. Els activistes de la zona de Juba t'adoren, Salva Kiir, perquè no has cedit mai. Vas acceptar l'autonomia com a estació d'enllaç, però no pas com a destinació final; valia més ser un ciutadà en un país lliure que no pas un home de segona en una nació sotmesa, vas dir. I quan et van proposar d'anar a les presidencials de tot l'estat, t'hi vas negar en rodó. Sempre havies lluitat per la llibertat dels teus, i no els pensaves abandonar per un plat –o una cassola– de llenties.
Potser per això et va votar el 93% dels teus compatriotes. Potser per això has aconseguit, fa un parell de dies, assolir la independència del teu país. Potser per això ens provoques tanta enveja als que somniem en una nació lliure i liderada per valents. Potser per això hem de mirar al Tercer Món; per veure com es poden tancar les ferides d'una forma digna i civilitzada.
