Fabra

A Castelló sou diferents. Quantes vegades hem sentit aquesta expressió, i quantes vegades hem comprovat que sí, efectivament; sou com els menorquins del País Valencià, una gent més industriosa, més de la terra, de la pagesia sàvia que no està per manies ni complexos. Ara t'han triat a tu per guiar els destins de la Generalitat de baix i, amb franquesa, en contrast amb el que ens arribava en els darrers anys, per primer cop podem veure un poc de seny entre tarongers.

Confesso que el teu nom, Alberto Fabra, m'era del tot desconegut fa uns dies. Mea culpa; hauria de saber, encara que fos per interès geogràfic, qui comandava la primera ciutat gran al sud del riu Sénia. També és en part culpa del mapa aquest blau que ens ha regalat el PP, i que ens ho fa veure tot com si estigués negat per un oceà homogeni. Però en poques hores, observant els teus gestos i les teves paraules en la investidura presidencial, m'ha semblat que anunciaves bones noves.

D'entrada, promets transparència i diàleg. Pot ser que no ho compleixis, però fins ara simplement no hi havia res per incomplir. D'altra banda, assegures que alçaràs la catifa de la porqueria: deixa'm intuir que aquí, si ho intentes de debò, ho tindràs cru. Però s'agraeixen les intencions. I anuncies que acabaràs la confrontació amb els agents socials, amb la llengua pròpia, amb els veïns catalans, amb l'oposició... Que la Geperudeta t'escolti i t'acompanyi. I que s'acabi un malson dels grossos, el que feia bona la frase de “president valencià i home de bé, no pot ser”.