LA GALERIA
L'abisme i els suïcides
El públic té dret a escollir quina pel·lícula vol veure i quin llibre vol llegir, fins i tot té dret a no exercir de públic, però no pas les institucions
La distància que hi ha entre el prestigi i la popularitat o entre la crítica i el públic sovint té un nom evident: se'n diu abisme, i s'hi estimben moltes iniciatives que neixen entre aplaudiments de l'elit cultural, però que agonitzen i moren enmig de la indiferència de la majoria dels mortals. L'èxit de crítica i el favor del públic (públic massiu, s'entén) no acostumen a anar plegats. Aquesta evidència potser encara és més palmària en el món editorial, on les vendes comptades per milers (sempre molt pocs, en llengua catalana) es donen exclusivament en la literatura de consum mentre molts títols de gruix, a vegades amb una excepcional recepció crítica i amb premis de prestigi, es venen d'un en un. No és cap lament, ni cap retret estètic: és una descripció. El públic té dret a escollir quina pel·lícula vol veure i quin llibre vol llegir. Fins i tot té dret a no exercir de públic, i no hi ha res a dir. Es tracta de constatar fets, i els fets són que els petits editors comencen a saltar amb els primers centenars de llibres venuts i, si es dóna el prodigi d'arribar al miler, deliren de felicitat. Els fets són que, per vendre uns dubtosos centenars de llibres, els petits editors han de tenir presència als principals punts de venda del país amb el cost que això significa en nombre d'exemplars impresos i en distribució (que s'endú la meitat del preu del llibre). I els fets són que, malgrat tot, encara hi ha una dotzena d'aquests petits editors que s'escarrassen i arrisquen diners per difondre els textos en què creuen, i que les grans editorials no poden o no volen publicar. Sovint són projectes personals, mera tossuderia i militància, i sovint sorgeixen en allò que hem convingut a anomenar “perifèria”. Sovint reben elogis i crítiques excel·lents, però han de fer mans i mànigues per tirar endavant. Alguns ja preveuen reduir el ritme d'edició per mantenir-se. El lector és lliure de fer el que vulgui, ja està dit, però no les institucions. Ara, no demanin quants exemplars han venut a les biblioteques públiques catalanes que segurament tenen el darrer best-seller anglosaxó. No vulguin saber quin és el nivell d'ajuts que reben de l'Administració. Només els diré que el bloc d'una de les editorials de què parlem té un subtítol ben explícit: “Agenda, crítiques, opinions, novetats, projectes i suïcidis”. Més que una descripció de continguts del bloc és un diagnòstic.
