Imaginar Girona

Els primers ajuntaments democràtics, ja fa més de 30 anys, van ser gairebé revolucionaris. Encapçalats per alcaldes com ara Pasqual Maragall i Quim Nadal, van ser capaços d'imaginar un futur diferent per a les seves ciutats i, en bona part, van assolir aquells somnis. Barcelona va imaginar que podia transformar el seu passat industrial en un futur terciari i tecnològic. I ho va aconseguir. Girona va imaginar que podia esvair les boires de la ciutat gris i convertir-se en la ciutat envejada, en la ciutat del temps de flors. I ho va aconseguir. Els vuitanta i els noranta van ser dècades de política local amb majúscules, construint el present i anticipant un futur que, lluny de fer por, entusiasmava.

Ara, en canvi, ja fa una dècada que els ajuntaments se senten aclaparats pel dia a dia, que la imaginació ha desaparegut i que el temor davant el futur els paralitza.

La darrera dècada ha generat un enorme desconcert, i els ajuntaments ja no saben ni on són ni on volen anar. Han perdut la capacitat d'imaginar el futur i, per tant, es limiten a perseguir les ombres d'un present que els desborda. Amb la transformació d'una via tan emblemàtica com la Diagonal, l'Ajuntament de Barcelona proposava un nou exercici d'imaginació. Somiant una Diagonal sense cotxes es transformava la mobilitat de la ciutat, però també les lògiques comercials, les relacions socials, les formes de convivència i les maneres de viure la ciutat. El resultat va ser decebedor, ja que, més enllà de la bondat d'una o altra proposta, el missatge guanyador censurava els somnis i tancava la porta a aquelles revolucions imprescindibles per guanyar el futur.

A Girona no tenim cap Diagonal, però el pas subterrani del tren i l'eventual desaparició del viaducte ens ofereix una oportunitat per somiar el futur de la ciutat. La transformació física que comporta l'alliberament de l'espai ara ocupat pel viaducte és innegable, però va més enllà de l'urbanisme. Així, en funció de com articulem els espais, també estarem incidint en dinàmiques socials, econòmiques o culturals. Girona, com moltes altres ciutats, viu atrapada en les angoixes del present, però l'Ajuntament ha d'impulsar una sortida cap al futur. Ha de fer política amb majúscules. Repensar Girona a través d'un projecte tan emblemàtic com el traçat subterrani de les vies és una oportunitat que no hauríem de deixar escapar.

Però, com ens ho fem per imaginar col·lectivament el futur d'una ciutat? Quina és la via per dissenyar els projectes de transformació que ens han de permetre recuperar l'esperança? Davant d'aquests interrogants, dues tradicions intel·lectuals, exemplificades en els arquitectes de renom internacional Le Corbusier i Jane Jacobs, ens ofereixen dues respostes diferents. Le Corbusier ens instaria a consultar els experts, aquells urbanistes que, dotats dels imprescindibles coneixements tècnics, saben com han de ser les nostres ciutats i com hi hem de viure. Jane Jacobs, en canvi, considerava que per dissenyar una ciutat és imprescindible submergir-s'hi, parlar amb les persones que la utilitzen i escoltar aquells que la viuen quotidianament. Els coneixements ciutadans, per tant, són tan importants com els coneixements especialitzats.

A la Diagonal va imposar-se Le Corbusier i molts van considerar que discutir amb la ciutadania sobre una via pública era una pèrdua de temps i diners. N'hi hauria prou amb preguntar-ho als experts. Girona és la meva ciutat i m'agradaria que, a més de recuperar la capacitat d'imaginar el seu futur, ho fes a partir d'un debat ampli i serè amb la ciutadania. Com Jane Jacobs, crec que la ciutat és d'aquells que hi vivim i que nosaltres hem de ser els protagonistes del seu futur. Són temps difícils i les ciutats, com en els inicis de la recuperació democràtica, han de reinventar-se i reivindicar la capacitat per fer política amb majúscules. Una política a la qual, a més a més, tots ens hem d'incorporar.