L'hora del diàleg
És evident que l'estat de dret no pot fer segons quines concessions, però ha de deixar parlar tots els grups involucrats en el final d'ETA
Escolto esmaperdut com la Brunete mediàtica madrilenya encara posa en dubte si ha arribat la pau al País Basc. És evident que, a un mes de les eleccions, a algú no li va fer gaire gràcia que ETA anunciés el final de la violència i donés el plaer a Zapatero de passar a la història com el president que va anunciar la fi dels trets al País Basc, que no vol dir el que es farà la foto quan hi hagi, esperem, un desarmament total de la banda. Aquesta foto quedarà potser per a Rajoy, que ja es veu com a inquilí de La Moncloa, tot i segurament preferir que ETA no s'hagués interposat en la seva agenda política fins passat el
20-N. La política és capritxosa.
El nou president tindrà una feina molt dura! Tot i que ETA deixarà de matar, el conflicte no s'acaba. Queden molts serrells per polir i, sobretot, queda assentar les bases per crear una nova societat que ha de poder deixar les rancúnies per mirar el futur amb optimisme. El conflicte d'Irlanda del Nord, que molts han citat ara que Espanya diu adéu a ETA, tampoc no està totalment eradicat. Recordo fa un parell d'anys com a Derry encara hi ondejaven banderoles irlandeses o unionistes, segons a quin barri passegés, igualment com els murals que recordaven escenes de lluita al carrer per molt que el govern nord-irlandès fes una política de neteja de les parets subvencionant aquells artistes que volguessin pintar al·legories a la pau. Eliminar la violència visual, al capdavall, com recordaven alguns artistes que vaig entrevistar. I, encara es veuen les batusses que sovint hi ha a banda i banda del mur de Belfast quan es juga el derbi de futbol d'Escòcia, Rangers contra Celtic, clubs amb molta ascendència entre les comunitats religioses (protestants i catòliques) de l'illa veïna.
El conflicte nord-irlandès també deixa aquesta lliçó: quan les bales paren de xiular, cal fer ressonar les paraules per eliminar, com sigui, qualsevol indici de violència, també la visual. La societat espanyola ha d'estar preparada per viure moments difícils en el procés de negociació: moments de tensió quan es debati el futur de la política penitenciària, el com fer l'entrega final de les armes, el dret a decidir dels bascos. Són debats que generaran rius de tinta amarga als diaris. Però, no es pot anar més enllà. Fa poc, sentia Xavier Sardà pronosticant que, fins i tot, hauríem d'estar preparats perquè algun il·luminat aprofités la conjuntura per tornar a tirar algun tret puntual. Potser sí, però cap indici de violència pot fer perdre el nord a la negociació. Ara sí que es pot dir que, el govern sorgit del 20-N serà dels més importants de la història recent del país: haurà de liderar el diàleg, juntament amb el lehendakari, amb totes les forces polítiques i socials que han pres part del conflicte, siguin sectors ultres de la dreta espanyola o Bildu, qui amb el comunicat d'ETA queda més legitimat que mai.
I, sobretot, el nou govern no ha d'escapolir-se quan se li plantegin determinats temes: s'ha de parlar d'autodeterminació, igualment com voldran parlar (i reiterades vegades) del com i quan es fa l'entrega final de les armes. La foto. Si no es tracten igual totes i cadascuna de les peticions dels bàndols enfrontats, el diàleg pot entrar en un atzucac. És evident que l'estat de dret no pot fer segons quines concessions, però sí que ha de deixar parlar cadascun dels grups involucrats en el final de la banda terrorista per dibuixar un mapa de la situació complet, per saber com s'ha de gestionar la pau des del punt de vista més integrador possible.
