El meu diputat

Oel meu candidat, com a mínim. No estic segur que el sistema de llistes obertes acabés essent millor que l'actual, però la propaganda electoral ha degenerat tant que s'ha de canviar. El ciutadà –o vilatà, o masienc– que circula pel carrer i ha de suportar aquestes repeticions estúpides de cares de candidats i lemes insubstancials, ni que a més a més escolti les falques publicitàries a la ràdio, és molt probable que no arribi a saber a qui vota. No tots, però molts partits, i dels més votats, opten per reproduir les, en general, poc afavorides fesomies dels candidats per Madrid, alguns les dels de la circumscripció –o província, que aquesta democracieta ha estat incapaç de modificar-ho en més de tres dècades– de Barcelona. A un tarragoní, un reusenc, un vallenc, un tortosí, etc., li és impossible saber a qui votarà de veritat. Una cosa és que no es pugui passar comptes amb els elegits –que és el que, periòdicament, s'hauria de produir, a banda de les convocatòries electorals– i una altra que no s'arribi ni a saber a quina persona s'envia quatre anys a, teòricament, representar-nos. Recordo unes eleccions, municipals! –potser continuen fent el mateix–, en què un partit que diuen que ara guanyarà només repartia la imatge del seu líder madrileny, llavors president del govern. Alguns, per bé o per mal, devien pensar que seria l'alcalde.