Preferim ‘las rubias'?

Cada dia, en veure les pàgines de la premsa i en escoltar les notícies de radio i televisió, és inevitable que em vingui a la boca la frase: ja ho vaig avisar!

Acabàvem d'estrenar l'efectivitat de la unió monetària quan van publicar a La Vanguardia un diagnòstic comparatiu entre la vella pesseta, defensada per un servidor, i la neòfita moneda única, l'euro, apadrinat per Luis Ángel Rojo, el dia 2 de gener de 2002. En aquell especial dedicat a l'euro, titulat Cara a cara , vaig deixar palesa la meva postura, la mateixa que mantinc ara i que en aquell moment ningú va basar en els contres, molt més pesants que els beneficis, que portaria aparellada l'adopció d'un patró monetari tan encotillat com l'euro. La tan repetida incidència positiva de l'adscripció a l'euro no ha significat mai ni estabilitat en els preus ni una inflació baixa que es tradueixi en menys incerteses econòmiques per als consumidors, una millor planificació a llarg termini per al sector industrial i més cohesió social, ni que les polítiques econòmiques dels estats membres s'hagin beneficiat d'una vigilància multilateral i una disciplina fiscal comuna, que impedís la comissió d'errors greus, ni que els consumidors i les empreses es beneficiessin perquè la fortalesa i disponibilitat de l'euro augmentava la competència entre les institucions de crèdit, disminuïa els tipus d'interès, etc.

L'euro, una moneda que, insòlitament, presentava un tipus de canvi inamovible, va tancar tota possibilitat a operacions terapèutiques tan necessàries per conservar la salut de l'economia com les devaluacions, per la qual cosa és comprensible que, en el moment del seu part, no fos gaire partícip de l'eufòria sísmica que va despertar l'esdeveniment, encara que ara, quan la divisa ideal ha passat a ser una patata calenta que ens presenta cada matí una nova faç de desassossec, preferiria haver-me equivocat en el meu judici. I és que, almenys als més romàntics, els maldecaps de la moneda europea ens porten a recordar amb tendresa a la pesseta, el fruit de la combinació de comandament d'un estadista, el general Prim , amb l'enginy del seu ministre d'Hisenda, Laureano Figuerola. La pesseta va sobreviure a canvis de governs, de règims polítics i fins i tot als avatars d'una guerra civil… mentre que l'euro sembla que no podrà resistir gaires més espasmes de la conjuntura econòmica i està amenaçat de ser substituït en més d'un dels països que el pateixen.

Resulta si més no curiós (a nosaltres, personalment, ens sembla desolador) girar la vista enrere per veure com es va vendre l'euro enfront del que realment ha arribat a ser. Les pàgines oficials de la UE dictaminen que “contribueix en gran mesura a l'estabilitat econòmica, necessària per aconseguir més creixement. Augmenta la competència i la innovació, beneficia els consumidors i allibera recursos per a altres àrees, com ara el benestar social i l'educació. També reforça políticament i econòmicament Europa…” No obstant això, a Espanya recordem, cada dia més, la nostra vella moneda, sobretot quan es tracta de preus… Sembla que s'identifica cada vegada més la pesseta amb una vida menys problemàtica.

El retorn a la pesseta seria una de les principals mesures de xoc que s'haurien d'adoptar per intentar apedaçar la nostra compromesa situació econòmica. Seria necessari que els nostres polítics escoltessin a veus tan sàvies com les de Joseph Stiglitz, que assenyala que: “L'euro està ferit i pot ser que no sobrevisqui, corre el risc de desaparèixer si no es genera una onada de solidaritat, si no s'engeguen solucions institucionals (…). El problema és evident, però la lentitud i la debilitat de la resposta qüestionen la supervivència de l'euro.”

Per la nostra banda, ja tot està dit… Preferim las rubias!