Eufemismes polítics

Sortir de la crisi serà complicat. També diuen que és cosa d'optimisme. Pensar que ens en sortirem, confiar en els altres. Sí, però en determinats moments costa confiar en els que han de dirigir-nos, sobretot quan bufen certs aires des de Madrid i t'adones que socialistes i populars (blanc o negre) ensopeguen tots amb la mateixa pedra: amagar la realitat. Zapatero va fer els ulls grossos a la crisi galopant que arribava, Rajoy ha estat incapaç de parlar obertament de rescat –per no dir que, fins hores abans que el ministre ho fes públic en roda de premsa, negava haver de demanar ajuda a Europa– i s'ha entossudit a definir-lo com a “línia de crèdit en condicions favorables”. Un eufemisme més per tapar els mals d'Espanya, per pensar que encara es pot parlar de tu a tu amb les potències europees, per no assemblar-nos als més pobres de la Unió Europea i solidaritzar-nos amb el seu rescat.

És el gran mal de la política espanyola: buscar eufemismes per no parlar clar als ciutadans. “Línies de crèdit” per evitar la paraula rescat (encara que sigui light), “autodeterminació” en lloc d'independència, “ajustaments” per suavitzar les retallades. No és estrany, doncs, que els qui dominen mitjanament bé l'anglès acabin anant a parar a les editorials del The New York Times, The Wall Street Journal o el Financial Times per entendre què està passant realment a l'economia espanyola, perquè són aquests tres diaris –que realment marquen l'agenda internacional– els qui primer posen els punts sobre les is. Per fer front a la política dels subterfugis, la responsabilitat amb el lector que pren el periodista és essencial. Ho demana el company de la UVic Ramon Miravitllas en el seu nou llibre Los nuevos déspotas del periodismo político (Laertes, 2012) i s'ha posat de manifest més d'una vegada quan s'ha recordat a Rajoy, des del pati de butaques de la sala de premsa de La Moncloa, que Europa ens ha salvat.

Davant el panorama que ens ve a sobre, els periodistes hem de ser més crítics que mai. És hora d'actuar com un vertader quart poder, malgrat que alguns fa temps que treballen alineats amb algunes ideologies o es declaren la guerra convertint-se en baluards de determinats partits, que continuen la rauxa parlamentària a les pàgines del diari en paper. Aquesta crisi no és només econòmica, com ja va denunciar el moviment dels indignats; també hi ha una part de crisi social, del mateix model de la democràcia. Es podrà estar d'acord o no amb el 15-M, però sí que se li ha de reconèixer que va alçar una veu en favor d'una política més transparent, que tracti més el ciutadà de tu a tu. Va reclamar polítics que no facin trampes jugant al solitari –agafant una expressió força usada pel portaveu Francesc Homs– ni que maquillin les xifres d'una crisi del sistema financer que ens ha posat la por al cos a tots. Hi haurà corralito? Probablement no, però tots hem estat massa alarmistes.

No vull fer un discurs tòpic dels que demanen “nous líders”. Crec que n'hi ha de bons i que han assumit responsabilitats. Però polítics i periodistes ens hem de redimir davant d'un ciutadà emprenyat (que no és únicament català). Els primers, donant la cara i dient les coses pel seu nom. Els segons, no esdevenint presoners de la carnisseria partidista i, cadascú amb la seva ideologia, sabent interpretar honestament la realitat: com bé exemplifica Miravitllas al llibre, no confonent l'extravagància amb la imaginació, el fanatisme amb la passió, la morbositat amb la curiositat, allò habitual amb allò natural o el negoci amb l'ofici.