Opinió

“Què deixaré als meus fills?”

És aquesta transferència de deute
entre generacions, de la qual ningú, absolutament ningú, en parla,
llevat del senyor Basté...

Adam Smith, filòsof i economista, escrivia el 1770 que la raó per la qual la Xina patia un “aturat estat de creixement” era conseqüència de les seves pròpies “lleis i institucions”. Ara en tindria una opinió ben diferent, del creixement de la Xina i l'aturament de la societat occidental. Però les raons serien les mateixes: el funcionament, o no, de lleis i institucions.

La pregunta del titular la formulà, si no estic malfixat, Jordi Basté a RAC1 i té un abast excepcional. Voldria esbrinar per què aquesta simple pregunta, lligada amb el calendari de la vida i la manca de reflexió per part d'aquells que tenen la clau de la caixa, no està en l'agenda, ni en el debat nacional. Els crítics de la democràcia, com a sistema monetari i social d'occident, fa temps que apunten a una pèrdua de confiança en els polítics, la política i les institucions que aquesta administra. Recordo el cas del senyor Dívar, la senyora Munar, el de Bankia, o que Bunga Bunga Berlusconi vulgui tornar a presentar-se, per esfereir-me en privat. Tot i que és més greu la malaltia terminal del deute sobirà, que diversos països han anat acumulant i sobre el qual no es pot passar la responsabilitat a una guerra, la bombolla del totxo en exclusiva, o una epidèmia de pesta bubònica, com a causa unilateral de la seva existència. D'acord amb les xifres donades pel Fons Monetari Internacional, a finals d'any el deute de Grècia serà del 153% del seu PIB. El d'Itàlia, del 123%; el d'Irlanda, del 113; el de Portugal, del 112, i el dels Estats Units, del 107 –notaran que no reflecteixo la xifra d'Espanya, perquè estic segur que sant Montoro la millorarà–. La Gran Bretanya arriba al 88% i la paradoxa és el Japó, primer país oriental a adoptar sistema polític i institucions democràtiques occidentals: el seu deute aquest any s'aproparà al 236%.

No ens cal Rousseau per recordar que la societat, com a entrellat de vides humanes és, intrínsecament, un contracte i que l'estat, sigui el nacional o l'europeu, és una societat limitada pels usos que faci de les seves prerrogatives –sota l'aixopluc de les lleis i les institucions–, però no tan sols amb els que viuen i el gaudeixen o pateixen, sinó també amb aquells que han mort i amb els que encara han de néixer. És aquesta transferència de deute entre generacions, de la qual ningú, absolutament ningú, en parla, llevat del senyor Basté quan pregunta: “Què deixaré als meus fills?”. Aquest deute gegantí, mai no explicat i menys resolt, és el culpable d'aquest trencament entre generacions, d'un efecte no calculat, ni menys entès i, pitjor, mai no previst. El deute públic –sobirà o menys– permet a la generació actual viure a expenses d'aquells que encara són massa joves per votar o que, de fet, encara no han nascut. És a dir: com poden influir, mitjançant el seu vot, en unes lleis o institucions que els tinguin en compte?

Les estadístiques que acostuma a citar qualsevol govern són profundament arrengades o “amanides”, perquè només tenen en compte les sumes de què el govern és deutor, en forma de bonds; sense computar les preferents, les hipoteques no pagades, totes les promeses electorals no complertes o les desigualtats de la despesa pública entre una comunitat o una altra, sota l'aiguabarreig de la solidaritat.

El ràpid creixement de l'índex de rendibilitat d'aquests bonds, certament implica una càrrega creixent en aquells que estan sota contracte laboral, ara i en el futur; ja que la quantitat de diners que es necessita per eixugar els interessos del deute creix de manera exponencial i sembla imparable. Fins ara, l'estat, sigui el que sigui, no ha tingut ni lleis, ni institucions per fer front a aquesta nova contingència i la majoria s'han dedicat a allò que saben: els alemanys, a estalviar o treballar dissabtes i diumenges; els del sud, a veure futbol i espoliar a qui es deixi. Demagògia, dirà el lector: sí però a prop de la ferida. Per tant, senyor Basté, i tota la resta (excepte uns quants), el que deixarem als fills seran només deutes.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.