La columna
El mirall d'Ítaca
L'illa ja no és imaginària ni bastida en l'impossible
Ara hi ha molta gent que parla d'Ítaca sense saber ben bé on es troba aquesta illa grega i sense comprendre del tot l'abast del seu simbolisme. Molts potser han sentit Llach, però pocs han llegit Homer. Qui l'havia llegit, naturalment, era Josep Carner, autor del poema “Ulisses pensa en Ítaca”, inclòs en el recull Llegendari.
L'escriptora i poeta M. Àngels Anglada va publicar, fa trenta anys, un assaig sobre aquest poema en edició de bibliòfil –175 exemplars– del malaguanyat Miquel Plana, il·lustrat per ell mateix amb gravats a punta seca i convertit en un petit tresor bibliogràfic: Viatge a Ítaca amb Josep Carner (El tòrcul i les lletres, Olot, 1982). Anglada diu que l'Ulisses que enyora el seu reialme és, en els versos de Carner, el poeta que, exiliat a Bèlgica, enyora Catalunya, la seva pàtria perduda. El paisatge esponerós que descriu és el de la mítica illa, però segons Anglada és “un mirall amb prou feines entelat” on es reflecteixen els perfils del Principat. Vist de lluny, el país pren la forma d'una illa; Carner la veu així, com una “illa imaginària / feta refeta i habitada en somnis / bastida en el record i en l'impossible”, i es proclama fidel “a l'esquinçall, / en altres temps bandera”. Aquest vers és paral·lel al de Sagarra en el proemi del Poema de Montserrat: “ Ara que (...) és tan descolorit, de tan absent, / el meu domàs de festa...”
Però han passat els anys, i ara la bandera ja no està esquinçada ni és absent, sinó que llueix com a domàs de festa en els balcons, com a senyera en els àmbits oficials i com a estendard en les manifestacions, sovint amb una estrella afegida. I l'illa ja no és imaginària ni bastida en l'impossible, sinó que es presenta possible i real mentre concreta i prepara el seu futur. Carner vivia lluny, però els catalans som aquí. Per a Anglada, som els “petits Ulisses d'una Itaca encara no plenament recobrada”; per a Carner, d'una pàtria “no encara nascuda / com l'han somiada sos fills”. Pere Quart, a Corrandes d'exili, explica com és aquest somni: “Una pàtria tan petita / que la somio completa.” Carner vivia lluny, però els catalans som aquí.
