La columna
El Nadal de Pere Quart
“La fe, com un pessebre al passadís”
Al llarg de tot el segle XX, no hi havia poeta català que no tingués escrits els seus versos nadalencs. Verdaguer, Maragall, Carner, López-Picó, Bofill i Mates, Riba, Arderiu, Foix, Salvat Papasseit, Fages de Climent, Garcés, Espriu, Pere Quart, Vayreda, Comadira, Martí i Pol... De sobte, aquesta vena poètica es va estroncar i ara, per trobar una nadala, cal recórrer a algun capellà poeta com ara Forner o Faig. La resta és silenci. Nadal omplia també, durant aquells anys, la portada i les pàgines de diaris i revistes; no hi havia publicació seriosa que no edités, el 25 de desembre, un número extraordinari. El setmanari Destino en va fer una sèrie memorable. També aquest costum s'ha esvaït: Nadal ja no és notícia, ja no està de moda. De tots els poemes nadalencs al·ludits més amunt, em quedo amb el titulat Racontto, de Joan Oliver, Pere Quart. Allà ja es parla, de manera premonitòria, d 'aquesta decadència del Nadal: “Avui ja ho diu tothom: / si l'Infant nasqué trist, / és que llegia la història de demà. / I seguiren els homes de les guerres de costum, / però restà la fe petita / com un pessebre al passadís.”
És des d'aquesta fe fràgil i trencadissa que Pere Quart, àcid i sorneguer, contempla el misteri de Nadal. El racontto d'aquella nit el fa “un sagal desconfiat i bròfec” que resulta ser, per atzar, testimoni directe de l'esdeveniment: “A un matrimoni errant i pobre / li nasqué el primer fill / en el racó d'un porxo.” Però el jove cronista ocasional endevina que aquell part no és ben bé com els altres: “Hi havia aquella nit per tot / una claror que ens animava, / com un alba abans d'hora...” El retrat prossegueix: arriben al portal “una dotzena de pastors i tres exòtics especialistes”. En aquell moment, l'observador encara no entén res, però “al cap del temps i temps / s'aclariren les coses / terribles i admirables / d'aquella nit primera”. Ara el noi ha vençut el desconcert i cada any, quan ve Nadal, ens encomana l'esperança: “Ara compleixo / mil nou-cents setanta anys, / i no em voldria pas morir, / que això tot just comença.” ( I qui diu 1970 anys, diu 2012).
