Opinió

Sobiranisme i govern

Poden espantar els nostres poderosos, desestabilitzar el nostre govern, però no parar la voluntat i la capacitat de mobilització d'un poble

Tots els sobiranistes hem d'estar al costat del nostre govern i el nostre president, ja que han emprès el camí de la transició nacional cap al dret a decidir, tot i les moltes dificultats i riscos que aquest comporta. Però, després de mesos i mesos d'anar avançant, pas a pas, consolidant aliances, cada vegada es fa més evident que alguns polítics, grups de pressió i quintacolumnistes pretenen posar el procés al ralentí o, com diria el president, fer-lo naufragar. L'ofensiva de l'Estat i les seves clavegueres, juntament amb l'ofec econòmic, els dossiers, els sobres, els informes apòcrifs, etcètera, han minvat les voluntats i decisions d'alguns, agafats –tal com diu la dita popular– entre el duro de plata i el pèl de cony. Això ha provocat tremolors de cames entre tota aquella gent que ha estat, és i vol continuar essent part de l'stablishment. Aquella gent que va viure bé durant la dictadura franquista, la transició democràtica i també la democràcia: aquells qui mai no s'han mullat per a res. L'ofensiva, doncs, contra el dret a decidir, el catalanisme i el sobiranisme ha afectat aquells qui tenen molt a perdre i que mai no han arriscat res. Sobre ells, l'estratègia de l'Estat ha tingut èxit: poderosos i panxacontents es troben a un pas de trair la il·lusió d'un poble que vol recuperar la seva personalitat i dignitat nacionals.

Queda clar que la nostra principal feblesa és que tenim l'enemic a casa. Però al marge d'aquests sectors socials –conservadors i acollonits– s'hi troba la Catalunya militant que sempre ha lluitat per la seva llengua, la seva cultura, en definitiva, per la seva personalitat nacional. Una Catalunya que no va cedir durant el franquisme i que, potser, va ser enredada durant la transició, però que sempre ha lluitat per tal de recuperar la seva dignitat com a poble i com a país. A aquests s'hi han unit les generacions nascudes en el pujolisme, les quals no han conegut la resistència i s'han mogut en un marc –feble si es vol– de reconstrucció nacional, amb una escola més o menys catalana i amb una societat nacional que s'anava retrobant amb ella mateixa, així com uns mitjans de comunicació que, amb dubtes i febleses, creaven un imaginari col·lectiu nacional.

Aquestes generacions han estat la força primordial de les grans mobilitzacions dels darrers anys a Catalunya. No estan acollonides, ni tampoc se les ha pogut doblegar. I avui són presents al si de les forces polítiques d'origen catalanista i democràtic, i també en la societat civil. Són la punta de llança d'una nació que vol exercir el seu dret a decidir, que té el legítim dret d'escollir quin ha d'ésser el seu futur com a poble, que vol esdevenir un nou estat en el si d'Europa.

Avui dia, després del fracàs de l'Estatut i de les possibilitats d'entesa amb l'Estat, ha sorgit un projecte des del Parlament i el govern de Catalunya que ens portarà a una transició nacional cap al dret a decidir, però hi ha un problema: la gran crisi econòmica i social que està patint la nostra nació col·loca tot el procés en un perill imminent. Cal que el dret a decidir i el projecte d'emancipació nacional no es lliguin a la crisi econòmica i social, a les retallades, a l'ofec econòmic que està patint el nostre govern i al possible fracàs d'aquest. Perquè, d'aquesta manera, no sols enterrarem l'autonomia i les nostres institucions, sinó que també soterrarem el moviment sobiranista que ha d'ésser engrescador i de futur.

Avui, l'estat de les autonomies és la nostra gàbia. Les seves lleis, les seves correlacions de forces, la seva mentalitat uninacional i l'espoli econòmic s'han de saber explicar amb contundència, perquè els ciutadans entenguin que la necessitat del dret a decidir i d'emancipació nacional del país no és única i exclusivament per tal de preservar la nostra llengua, cultura i identitat nacionals –que també– sinó que té l'objectiu de preservar el nostre model productiu, econòmic i social avançat. És més, la construcció d'un estat propi se sustenta per la necessitat de superar la crisi, les retallades, l'espoli fiscal, l'asfíxia econòmica que patim. O és que amb 16.000 milions d'euros l'any, qui gosa –amb arguments sòlids– dir que no viuríem millor?

Cal, doncs, que la societat civil i les seves institucions d'acció i mobilització com l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), l'Associació de Municipis per la Independència (AMI), Òmnium Cultural, i desenes i desenes d'altres entitats que conformen aquest ric teixit social i patriòtic del país, no lliguin el seu futur ni el futur del sobiranisme a l'acció política –des del respecte al nostre govern– de l'executiu i el seu president. Parlant ras i curt: el govern de la Generalitat ho té difícil. Es troba ara mateix encadenat a unes lleis i un marc polític i d'espoli econòmic que el fa estar, mes a mes, a prop de l'abisme. L'Estat podria ofegar-lo i fer-lo naufragar o, fins i tot, podria clausurar la nostra autonomia i les seves institucions. I tot això no hauria de significar el final de la reivindicació sobiranista sinó tot el contrari: un esperó per tal de fer passes endavant sense complexos, sense pors. Ens trobem a l'Europa occidental, on hi ha una profunda cultura democràtica. Espanya sap, per tant, que certes coses no les pot fer i que, en cas de fer-les, significaria el seu final i una gran victòria per al poble de Catalunya, que, ara sí, tindria el camí obert per tal d'esdevenir una nació lliure en el marc d'una Europa unida.

Poden acollonir els nostres poderosos. Poden desestabilitzar i fer fracassar el nostre govern. Però no podran parar la voluntat i la capacitat de mobilització d'un poble, com el català, que ha demostrat la seva capacitat d'improvisació històrica, tot creant noves formes de mobilització i enfrontament amb l'Estat sense necessitat de cap tipus de violència, sinó seguint sempre criteris d'ordre democràtic i de mobilització enginyosa, festiva i popular. En els propers mesos farem història. Els catalans veurem si tenim realment una classe dirigent valenta i capaç de posar-se al capdavant de l'onada sobiranista que ens ha de portar a la llibertat. I també veurem com actua el nostre enemic històric, l'Estat espanyol. Hem d'evitar una reconducció del procés que no ens portarà enlloc si no a la nostra assimilació i a un retrocés nacional, però alhora econòmic i social, del qual, possiblement, seria difícil sortir en un futur. Al costat de les nostres institucions, sí. Però, paral·lelament, la mobilització, la voluntat d'ésser i la il·lusió. Unes característiques del nostre poble amb les quals l'enemic no compta i les menysté. Som més dels que ells voldrien. Tinguem confiança en la nostra força. El futur és nostre!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.