Opinió

La columna

John Ford com a consol

Les ciutats sense sales i el cinema que sobreviu

Dilluns passat, mentre cantava en aquesta columna les absoltes per les sales de cinema, vaig rebre el llibre El cinema a Banyoles (Ajuntament, 2013), on s'explica i es documenta la fi dels locals de la ciutat de l'Estany. L'última projecció va tenir lloc el 25 de maig del 1997 al cinema Mercantil, després que el Victòria ja hagués tancat les portes. En els solars dels dos edificis enderrocats s'hi aixequen avui sengles blocs de pisos i d'oficines. Així s'acaba una llarga història que el llibre ressegueix fil per randa per mostrar com va ser acollit el cinema per la societat banyolina des del 1907 fins al cap de setanta anys. La trajectòria és paral·lela a la de tantes viles i poblacions mitjanes del país que també van viure un dia, com en el film de Peter Bogdanovich, el seu particular last picture show.

Aquest llibre riquíssim, pletòric de dades, curiositats i anècdotes, és fruit de la col·laboració entre l'arxiver municipal, Josep Grabuleda, i l'activista cultural Joan Oliva, actor teatral i cinèfil incombustible. Els cinèfils gironins, que en altre temps havíem d'anar a Banyoles a veure determinades pel·lícules, vam assistir fa pocs dies a la feliç estrena d'un projector digital a la carismàtica sala Truffaut. Hi vam poder veure L'home tranquil (1952), de John Ford, en versió original i restaurada. I al cap de cinc minuts de projecció vam retrobar les imatges que tots ens sabem de memòria. Quan John Wayne, de retorn a Irlanda, s'acosta a Inisfree, veu passar fugaçment Maureen O'Hara que acomboia un ramat. Els ulls verds de la noia, els seu cabells rojos, el vestit blau i vermell, la inquieta blancor dels xais sobre el prat, componen una estampa tan enlluernadora que sembla haver traspassat la frontera dels somnis. Wayne no té més remei que fregar-se els ulls i preguntar al seu company de camí si tot allò es real.

Una vegada més, en aquell precís moment, un calfred d'emoció col·lectiva va recórrer la sala. Tornava la parella perfecta de Rio Grande (1950). Tornaven la humanitat, la tendresa i la ironia infinites de John Ford.

Els cinèfils de Banyoles, de Girona i d'arreu ens consolem el dol amb aquesta certesa: les sales moren, però el cinema no mor.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.