A cremallengües
Estafes literàries (1): El codi McGrady
Calia una sinopsi prou clara, la constància d'arribar a un nombre mínim de pàgines i la barra de no interessar-se per res més que l'èxit comercial
Joan-Lluís Lluís/ [email protected]
imagino Mike McGrady com un home amb un mal humor congènit compensat per un cert gust per la provocació, però les fotos disponibles d'ell ensenyen més aviat una persona de somriure fàcil i mirada irònica, exempta de dolenteria. En tot cas, sí que l'exasperació va ser a l'origen d'una les estafes literàries més divertides del segle XX. Exasperació contra els best-sellers i els seus tres ingredients obligatoris, segons ell: amor, sexe i traïció. I com més, millor, en la mesura que la moral i les lleis dels anys seixanta dels Estats Units ho permetien. I així, una nit, després que l'insomni l'hagués desesperat prou per incitar-lo a llegir Valley of the dolls, de Jacqueline Susann, va pensar que no devia ser gaire complicat imaginar un llibre que es pogués vendre tan bé com aquell. Calia una sinopsi prou clara, la constància d'arribar a un nombre mínim de pàgines i la barra de no interessar-se per res més que l'èxit comercial. Això era el 1969 i Mike McGrady, cronista en el diari novaiorquès Newsday, va pensar que seria molt més fàcil, ràpid, divertit i intel·lectualment satisfactori escriure un llibre d'aquestes característiques en grup. Per això, va començar per redactar un guió amb un pla de 24 capítols que va transmetre a 24 periodistes del diari (19 homes i 5 dones). Els va demanar que escriguessin cadascun un capítol, amb la condició de ser com més mediocres millor tant en l'estil com en el desenvolupament argumental: “més pesats que un discurs de Nixon”, hauria dit, a tall de comparació definitiva.
Escriure malament no sempre és fàcil, sobretot quan entre els redactors hi havia alguns dels periodistes far del diari, dos d'entre ells amb un premi Pulitzer al currículum. Per això, McGrady, que sabia sacrificar-se quan era a fi de bé, va reescriure alguns capítols massa brillants, per injectar-los insipidesa, banalitat i vulgaritat. És clar, va passar allò que penseu: el llibre, publicat l'estiu del 1969, va ser un èxit immediat. Naked came the Stranger era signat per un pseudònim femení, Penelope Ashe, i, a efectes de representació legal (per tal d'estafar també l'editor que no estava al corrent del joc), McGrady va allistar la seva cunyada, que va acceptar d'assumir l'ingrat paper de presumpta culpable de l'obra. La història narrada, és clar, era molt senzilla: quan una dona fins llavors feliçment casada descobreix que el seu marit l'ha enganyada, decideix venjar-se anant a fer l'amor amb els seus veïns de Long Island. Cada capítol permet, doncs, una escena sexual diferent: amb un rabí, amb un crooner, amb un hippie, amb un comptable, etc.
Ràpidament, però, els autors de l'estafa, en lloc d'aprofitar dels drets d'autor generats (això sí, dividits per 25...), van sentir remordiments i van decidir denunciar-se col·lectivament. Ho van fer en un programa de televisió, The David Frost Show, durant el qual el presentador va anunciar que havia convençut la ja famosa Penelope Ashe de concedir la seva primera entrevista. Així, doncs, els teleespectadors van veure com 25 persones entraven a l'estudi en fília índia. És clar, aquesta revelació va projectar Naked came the Stranger a les llistes dels llibres més venuts. I, més de quaranta anys més tard, continua venent-se: 400.000 exemplars, fins avui, en reedicions regulars. I McGrady, molt probablement, haurà donat moltes idees a molts altres mig estafadors que hauran provat sort emprant trucs similars.
