“El gran engany” del futbol
Se'ns insta a pensar que és del tot legítim que un jove futbolista cobri uns quants milions
Tots sabem que els èxits econòmics i socials de les dues darreres dècades eren mentida. Havíem construït una farsa i ens la vàrem creure, enlluernats per una abundància que no ens permetia visualitzar els contorns d'allò que, ja el 2004, donava títol al llibre de Paul Krugman, El gran engany. Usant els termes del mateix autor, ens va envair una “exuberància irracional”, una espiral de bogeria col·lectiva que finalment ens va conduir al col·lapse.
El món del futbol ens proporciona una excel·lent metàfora del “gran engany”. Aquesta, però, és una afirmació controvertida; almenys a Catalunya, on disposem d'un equip que és “més que un club” i que representa les essències més positives de la nostra societat: treball, esforç, sentiment de pertinença, excel·lència. El futbol i els futbolistes, a casa nostra, sovint s'han presentat com el model a seguir. De fet, ningú té tants followers com ells. Hi ha entrenadors que els voldríem com a presidents de la Generalitat, mentre que el comportament altruista i generós dels futbolistes se'n presenta en tons moralitzadors i exemplificants.
Aquest discurs no és més que una enorme mentida, paraules buides que utilitzen els valors per ocultar la més indecent immoralitat. En el món del futbol podem, efectivament, emmirallar-nos, però la imatge que ens ofereix és la dels monstres consumistes que, amb exuberant egoisme, hem fet de la nostra societat un lloc més injust i més perillós del que havíem heretat. Res de què sentir-se orgullosos. Res per ensenyar a les noves generacions. Com si fos una distracció estival, contemplem el festival de fitxatges i de milions del mercat futbolístic amb absoluta condescendència quan, de fet, hauria de ser un escàndol. Ara sí, de primera divisió.
La primera gran mentida del futbol és la mentida meritocràtica, segons la qual l'esforç genera sempre la justa recompensa. Com si en les nostres societats només comptés el comportament virtuós, se'ns insta a pensar que és del tot legítim que un jove futbolista cobri uns quants milions d'euros. Aquesta mentida la trobem en boca de tots els professionals del futbol quan se'ns presenten com esforçats treballadors que, dia a dia, suen tinta per millorar. Tenen sous indecents, sí, però tot sembla poc per als nostres herois. Uns herois que, a diferència d'altres, sí que ens representen i, per tant, quan cal, s'emboliquen en les banderes que calgui. Com deia, s'ho mereixen tot. I nosaltres, bavejant.
Es fa patètic escoltar com alliçonen els nostres fills, tot explicant que a base d'esforç poden ser com ells. Mentida: el 99,9% del nens i les nenes que escolten aquests missatges no tenen cap possibilitat d'arribar a l'elit futbolística. Poden entrenar-se dia i nit, però no hi tenen res a fer. No disposen del talent per aconseguir-ho, i la suor no pot substituir-ho. Invocar l'esforç alimenta tant el fals somni d'una societat meritocràtica com el malson de moltes persones condemnades, d'entrada, al fracàs i a la frustració. Només cal seguir alguns partits de futbol base per adonar-se com aquesta mentida s'ha impregnat llepissosament en moltes famílies.
La segona gran mentida és la mentida solidària, segons la qual els privilegiats del món del futbol tenen preocupacions socials i actuen en benefici de la col·lectivitat. Que els nostres fills pensin que la solidaritat consisteix a passejar-se per campus africans, repartir regals a nens hospitalitzats i disposar d'una fundació amb el propi nom és reduir-la a la seva versió més elitista i aristocràtica. Un retorn al segle XIX. Em sap greu, però un no pot col·leccionar cotxes de luxe i, simultàniament, representar els valors de la solidaritat i el suport als desvalguts. No pot. I una entitat no pot gastar milions i milions en un joc com és el futbol i, a continuació, impulsar una campanya de màrqueting solidari que, en darrer terme, serveix per vendre més samarretes.
El món del futbol, lluny de representar els valors d'una societat saludable, representa la pèrdua d'aquests valors. En la seva “exuberància irracional”, representa tant l'apologia del desequilibri com el trencament d'un món compartit. Les societats admeten les diferències –que fins i tot poden ser motor del seu creixement– però no toleren que aquestes siguin abismals. El món del futbol és com una orgia d'excessos que il·lustra perfectament la insofrible ressaca que avui estem vivim. No deixem que el posin d'exemple per als nostres fills, no deixem que ens enganyin de nou.
