Opinió

LA GALERIA

El preu de l'aventura

Vivim amb el convenciment que mai no passa res, o que sempre passa als altres, fins que passa

La sospita que pertanyem a una espècie més arrogant que intel·ligent sembla força raonable: tothom ha vist alguna vegada banyistes que desafien les onades en una platja amb bandera vermella, excursionistes que enfilen tarteres a dos mil metres d'altura calçats amb sandàlies i a ple sol o conductors eufòrics que, després de l'enèsima copa, s'entesten a posar-se al volant amb una tossuderia suïcida. Ja se sap que vivim amb el convenciment que mai no passa res, o que sempre passa als altres, fins que passa. Després recorrem a l'autoritat i, si res surt malament, fem el ploricó: els socorristes badaven, l'ambulància va fer tard, els serveis mèdics estaven col·lapsats... Si a la imprudència evitable hi sumem la fatalitat inevitable i el fet que ja no hi ha platja, ni gorga, ni muntanya on no arribem per passar-hi el cap de setmana, resulta lògic que el cost dels rescats –amb helicòpters, llanxes, vehicles medicalitzats, bombers especialistes en alta muntanya o submarinistes...– sigui elevadíssim, a banda del risc que signifiquen molt sovint per als integrants dels equips. Per això resulta tan raonable que l'Ajuntament del Port de la Selva reclami els 1.400 euros que costa a l'erari municipal el dispositiu de rescat de la noia rebeca que els pares van deixar al cap de Creus cansats de suportar-la fins que, al cap d'unes quantes hores, van pensar que potser corria algun perill i van alertar les autoritats perquè la busquessin. Les informacions aparegudes a l'entorn del cas han explicat que les negligències són la causa de la majoria de rescats marítims a la costa catalana i que la Generalitat ja ha reclamat també el cost del salvament en un parell d'ocasions: un esquiador rescatat d'una allau i un conductor estimbat per un camí prohibit per als vehicles. La Generalitat ho havia advertit des de feia temps i en diverses ocasions. En època de calaixos buits i de tants sacrificis personals i col·lectius, aplicar finalment aquesta mesura era una decisió gairebé forçosa. No és comprensible que augmenti la pressió fiscal, es redueixin salaris, s'aprimin les cobertures socials, perdem recursos per a sanitat, ensenyament o recerca i les aventures imprudents surtin de franc. I si en temps de vaques magres decidim cobrar els rescats als imprudents per no incórrer en greuges comparatius, quan tornin a ser grasses s'haurien de continuar reclamant: potser en el temps de fer números alguns recuperarien el seny.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.