Opinió

De Madrid al cel

A la vista de la situació present i de la cleptocràcia vigent, caldrà encetar un capítol de nepotismes, herències i endogàmies

Algú va dir que en el tema de Catalunya aviat es notaria l'inici de les hostilitats. En realitat, als presents els va semblar sentir la paraula hostilitats i val a dir que el to de les expressions s'ha tornat més agre i que són molts els presidents d'autonomies que se senten impulsats a ofendre Catalunya com a primera providència i segura garantia que la manifestació d'una fòbia i d'un prejudici són el camí més curt per a obtenir un bon rendiment electoral en el terreny fangós i sempre ben adobat de l'animadversió col·lectiva. Ara li ha tornat a tocar la tanda al president de Múrcia, que ha replicat a la denúncia de la Generalitat del greuge creixent del finançament ja pactat en virtut de normes i lleis que haurien de ser d'obligat i automàtic compliment en lloc de ser utilitzades com a instruments de pressió i d'arbitrària voluntat de practicar la coacció. En efecte, això ha permès a aquest dirigent de zona subsidiada de les que prometen i fan rebaixes d'impostos mentre ells paguen odontologia, subvencions o xecs nadó gràcies a les transfusions de sang tributària dels territoris donants que han de retallar les seves prestacions més peremptòries i que, a sobre, són presentats com uns pesseters que a canvi d'un finançament una mica millor vendrien la seva ànima al diable i abandonarien tota mena de reivindicacions. I tot això ho diu el president d'una comunitat uniprovincial que a la seva petita ciutat hi té dos aeroports internacionals, en una clara mostra de racionalitat i d'inversió rendible i necessària. És un cas encara pitjor que els aeroports sense avions de Castelló o Ciudad Real. Aquí no és ni la regió ni de la concessionària, però va costar 200 milions i ara depèn del jutjat i dels avaladors.

També J.M. Aznar s'ha tornat a pronunciar en termes d'exercir una gran duresa contra allò que qualifica de desfalc polític contra la Constitució. Ves per on, ara l'home que acaba de fitxar també per la KPMN amb un altre supersou resulta que ja no es recorda dels articles que fins al 1979 va publicar a diaris de Segòvia, Àvila, Logronyo i més localitats del nord de Castella. Perquè llavors es pronunciava contra la Constitució que ara reclama i reivindica i, fins i tot, sense gaire subtilesa contra la democràcia pròpiament dita. Per cert, ell que va tenir al partit els Correa, Segura, Bárcenas, etc., hauria de recordar que desfalc és qualsevol manipulació fraudulenta de béns la custòdia dels quals hom té confiada. Per tant, de vegades, potser convindria conjurar determinades coses de forma reflexiva. No fos cas que les paraules fessin de bumerang. Igual que li podria passar al ministre Montoro o a la despectiva frase de Rajoy que ell no està disposat a canviar cromos. No ho troben evocador d'allò que va dir Aznar, quan per negar-se a fer plaques de matrícula d'automòbil amb indicatius autonòmics tal com fan els països més centralistes d'Europa, va afirmar amb el mateix menyspreu que ell no s'ocupava de temes de xapes. Excepte si és per a esborrar qualsevol senyal d'identitat, és clar.

A la vista de la situació present i de la cleptocràcia vigent, podríem encetar un capítol de nepotismes, herències i endogàmies. Que si Guindos va nomenar directora general de la Competència la seva neboda, abans subdirectora, i per substituir-la va designar la filla del ministre Arias Cañete. I com va haver de renunciar, perquè francament fa lleig. Però, cap problema, la parentela ha tornat als càrrecs de l'alt funcionariat que ja ocupava sense perill d'atur o de reducció salarial. Aquí sí que tenia raó Montoro. Les filles i nebodes de jerarquies del règim no han experimentat cap rebaixa de remuneració. I el ministre Wert té de secretària d'estat la seva parella sentimental, Montserrat Gomendio. Tampoc no sembla el moment de subratllar la pèrdua de poder adquisitiu que ha representat la salvatjada de les tarifes elèctriques (61% més altes en sis anys) o bé els 61.000 milions que ha costat de moment el rescat de la banca, amb 6.000 milions que ja són pèrdues. Perquè segons va dir l'actual presidiari Díaz Ferrán quan era president de la CEOE, els obrers han de treballar més i cobrar menys. Com que més matisadament ha observat aquests dies Fainé (La Caixa) en congratular-se de la millora de la competitivitat deguda a la devaluació interna causada per la disminució dels salaris. Curiosament, després d'això s'ha reunit una nova mena de Marca España en forma de representació del “talent” i proclamen que cal dissenyar tàctiques per a retenir la gent que val i que, com és lògic, ja s'orienta decididament cap a l'emigració.

Sí que hi ha una qüestió que clama al cel. M'estic referint, naturalment, al cas flagrant del fracàs sense pal·liatius que malgrat la bestial inversió efectuada ha experimentat la macrooperació de Barajas i la patacada de Bankia-Iberia-Esperanza Aguirre-Gallardón i tot el govern central en pes. Tot va començar amb les insinuacions adreçades a Caja Madrid (després Bankia) a fi de que comprés Iberia, la companyia de bandera amb l'objectiu de convertir-la en la protagonista d'una gran maniobra centralista i monopolista que disposava no només del nihil obstat d'Aena i del Ministeri de Foment, sinó també de l'entusiasta suport de tot el govern central, la comunitat autònoma i l'Ajuntament avui rècord d'Europa d'endeutament (7.000 milions). La primera gran decisió va ser que Iberia abandonés l'aeroport de Barcelona i que Catalunya es quedés sense connexions internacionals i sense vols transoceànics. Així, sense cap justificació i sense pensar per un moment la bicefàlia Frankfurt-Munic que ha representat un èxit clamorós per a Alemanya i Lufthansa.

Es va construir, doncs, una terminal faraònica (uns 6.000 milions) quatre o cinc vegades més cara que la de Barcelona. Naturalment amb metro a 1 euro i amb diari regalat (contra els 30 euros de taxi de Barcelona) i amb cinc autopistes gratuïtes per un desplaçament que les ha arruïnat a totes i que ara haurem de pagar com sempre les víctimes de l'operació. I és que en el pecat hi han trobat la penitència. Barcelona al mes d'agost va superar el nombre de passatgers de Barajas. Iberia pertany a British Airways i si no fos per ells no hauria pogut, juntament amb Vueling, renovar 120 avions d'una flota vella i tronada. De manera que els avions ja no portaran la corona monàrquica, que la British ja té la seva reina. I ara correm-hi tots. La diplomàcia, l'Estat sencer i els departaments governamentals amb bonificacions de taxes i subvencions si calen, tenen la prioritat d'aconseguir allò que en el mercat s'ha enderrocat estrepitosament. I de forma reiterada, senyor dels cromos, tota la maquinària estatal es posarà a pagar el que sigui per a ensorrar l'aeroport de Barcelona ad maiorem Madrid gloriam. No troben que fins i tot els militars diuen allò que “entre mandos no hay putadas”? Doncs prou, home, prou.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.