La columna
L'altre Cugat
Des d'‘El gran Gatsby' fins a ‘L'home tranquil'
El 10 de juny de 2009 es va subhastar a Nova York un exemplar de la primera edició d'El gran Gatsby, la novel·la de Scott Fitzgerald reiteradament portada al cinema. El preu de sortida era de 90.000 dòlars, però, amb gran sorpresa pels licitadors, la seva cotització es va disparar fins als 180.000. Llavors es va saber que els col·leccionistes no valoraren el llibre pel seu text, sinó per la seva coberta, pràcticament introbable; una esplèndida pintura amb inquietants ulls de dona presidint un cel nocturn de blau intens, trencat pels llums daurats i incandescents d'un parc d'atraccions. El que no sabien aquells àvids competidors és que l'autor d'aquella coberta, nascut ara fa 120 anys, era el fill d'un lampista de Móra d'Ebre i d'una modista de Palamós establerts a la Bisbal d'Empordà. I encara sabien menys que aquell artista, de nom Francesc Cugat i Mingall, era el germà gran del popularíssim violinista, director d'orquestres i actor de cinema Xavier Cugat, de la mort del qual es complien dilluns passat vint-i-tres anys.
Ningú no havia parlat de tot això fins que ho ha fet l'estudiós Joan Barbarà a la Revista de Girona (maig-juny 2013). En el seu apassionat reportatge explica que Francesc (Francis) Cugat, paral·lelament al seu germà, va fer carrera als Estats Units, on va demostrar un talent creatiu excepcional. Va dissenyar els cartells publicitaris de l'òpera de Chicago i el de l'estrena mundial del poema simfònic de Gershwin Un americà a París. A Hollywood va ser contractat com a director artístic de la United Artists de Douglas Fairbanks i Mary Pickford i va ser, entre 1946 i 1955, el millor tècnic especialitzat en el cinema en color. Va treballar amb els grans directors de l'època i singularment amb John Ford. El nom de Cugat i el seu càrrec de Technicolor Color Consultant apareix destacat en els títols de crèdit de L'home tranquil (1952) mentre sonen les arpes i els violins de la mítica composició simfònica de Victor Young. Ara sabem, doncs, que el verd dels prats irlandesos i el vermell i blau del vestit de Maureen O'Hara que ens enlluernen en aquell film immortal són fruit de la saviesa artística i tècnica d'un gran aventurer que havia respirat a fons, durant la seva infantesa, l'aire del Baix Empordà.
