Després de les xerrades, dinars i sopars polítics que he fet les darreres setmanes, he pogut comprovar que sempre em fan una mateixa pregunta: això va de debò?

La bona gent del país que ha lluitat com a militant de base dels partits, des del món professional o des de la societat civil i la que va vibrar l'Onze de Setembre passat, la que va formar part de la Via Catalana amb tota la família, està ara molt il·lusionada. I no per una pastanaga de l'Estat, per un Estatut, per una utopia federal o confederal, sinó que la il·lusió és la d'esdevenir un país normal, com molt bé va expressar Òmnium Cultural.

Ja no es tracta de peix al cove, d'un bon o mal acord, de més o menys diners... Es tracta de dignitat nacional, de sentiments, del dret dels catalans a ésser, a tenir una nació estat com tothom, i de participar com a catalans en la construcció d'una nació lliure sense mai més dependre d'aquells qui diuen tenir dret sobre nosaltres. I construir una independència del segle XXI per construir una Europa forta, amb els seus valors socials i de progrés. I fer tots plegats un món millor. I també, evidentment, per ser bons veïns amb Espanya i França, amb els quals segur que farem moltes coses, i afrontarem també molts riscos de manera conjunta.

I tot això ho volem aconseguir executant i exercint el dret democràtic fonamental de votar per decidir. La majoria social sobiranista ha fet un pas endavant, aquest històric 12 de desembre, i han sigut conscients de l'excepcionalitat de l'hora que estem vivint. Vivim un moment de sumar, d'unitat nacional, per tal d'afrontar-nos a un Estat i a la seva quinta columna a Catalunya que, juntament amb les clavegueres, volen destruir i fer descarrilar el procés sobiranista.

A més, la gent més sensibilitzada veu, astorada, com les ofensives en contra de les nostres estructures d'estat –ensenyament, llengua, mitjans de comunicació, policia, institucions pròpies o la nostra projecció exterior, juntament amb l'ofec econòmic– tenen una resposta poc contundent per part de la nostra classe política i les nostres institucions. I si a tot plegat hi afegim la feblesa i la indecisió de crear i consolidar noves estructures d'estat per al dia de després, la pregunta sempre és la mateixa: això va de debò?

Jo sempre responc la pregunta amb una explicació sobre les dificultats de tot tipus que pateixen les nostres institucions. Tres-cents anys sense eines d'estat han creat entre els nostres dirigents i també entre els mitjans de comunicació, etc., una manca de consciència i de sentit d'estat.

Ara, presa la decisió de la pregunta i la data de la consulta, que representa el gest polític més important dels últims 300 anys, les institucions catalanes han de convèncer amb fets, ja que ens hi juguem massa. I els ciutadans hem d'aportar fermesa, disciplina i resistència, així com el mateix sentit d'estat que tenen els espanyols, amb els quals ens confrontarem democràticament; o així ho esperem.

Construïm, doncs, una estratègia clara, unes estructures d'estat fermes, un nou govern amb dones i homes que tinguin les teulades transparents, decidits i referents. Perquè necessitarem molta fortalesa. La independència no vindrà d'un dia per l'altre: no somiem. No ens despertarem un dia i serem independents. Cal que tots hi posem el coll i els nostres dirigents en primera línia, com també la nostra institució màxima.

ara sí que necessitem els millors pel pas endavant més important de les nostres vides. Algunes oportunitats potser no es tornen a repetir. No pot ser que –encara potser amb raó– molts ciutadans es preguntin: això va de debò? Ja hem acordat la data i la pregunta. Anunciem ara que, a més de la nostra llibertat nacional, volem fer també un país nou per a tots els ciutadans que viuen i treballen a Catalunya, sigui quina sigui la seva procedència o estrat social.

Catalunya té dret a ser una part d'una nació catalana més àmplia que no podem oblidar en un futur. Diguem, doncs, al país: sí, això va de debò. Fem-ho possible i creïble, i el país i la seva majoria social seguirà perquè té il·lusió i un gran sentiment de responsabilitat històrica d'assolir la llibertat. Ara o mai. I tots al darrere de les nostres institucions.