La columna
Els secrets d'un teatre
El Principal de Valls, fenomen cultural i social
El Teatre Principal de Valls ha aprofitat la representació de l'espectacles El mort –nova versió d'una producció del Centre d'Arts Escèniques de Reus– per mostrar al públic els seus racons més ocults: tramoia, maquinària, camerinos, vestuaris, passadissos, magatzem..., tot allò que l'espectador no veu però que és indispensable per a l'èxit de qualsevol muntatge. Jo els vaig poder recórrer, aquests espais secrets, el 1992, quan va culminar la rehabilitació d'aquest local històric, inaugurat el 1850, el segon més antic de Catalunya d'aquestes característiques: un típic teatre circular a la italiana, amb escenari, pati de butaques, llotges i tres pisos.
El Principal de Valls té, a més, com els de moltes poblacions catalanes semblants, un altre secret més important: des de l'any 1952 fins als nostres dies, ha tingut una companyia estable d'aficionats locals, erigida pràcticament en la titular del teatre, que amb les seves representacions periòdiques ha garantit la continuïtat del funcionament regular del centre en complicitat amb un públic fidel. L'elenc va començar a actuar en una època molt repressiva, però va saber passar subtilment dels inevitables Pemán i Calvo Sotelo al repertori de les obres dels grans dramaturgs universals contemporanis. Aquest grup amateur va ser una escola de teatre, però també una escola de vida; va ser un fenomen artístic, però també social. Va influir poderosament en el canvi de costums, en l'obertura de les mentalitats i en l'afinament de les sensibilitats. Va ser una experiència, però també un revulsiu.
El Principal de Valls encara té un últim secret: les baranes de les llotges i de les galeries són de ferro, com els balcons del carrer, i això confereix al recinte un aire familiar inigualable. Bé es pot dir que els vallencs s'ha acostumat a anar al local com qui surt al balcó de casa per contemplar tranquil·lament l'espectacle inesgotable del gran teatre del món.
