Opinió

Arquitectura empeltada

L'arquitectura postcrisi ha adoptat
un to més humil
i més auster,
i vol deixar enrere
la grandiloqüència
de l'arquitectura espectacle

Les obres que representaran l'arquitectura catalana a la Biennal de Venècia el mes que ve (de Gironès, Vora, RCR, Miàs, Batlle/Roig/Galí, BAAS, Closas, etc.) exemplifiquen perfectament una nova tendència que ha sorgit a partir de la crisi immobiliària. Tal com explica el comissari del pavelló, Josep Torrents, són peces concebudes com a empelts, és a dir, no com a obres autònomes i totals, sinó com a intervencions sobre obres ja construïdes, sobre el territori o sobre el teixit urbà.

L'arquitectura postcrisi, doncs, ha adoptat un to més humil i més auster i vol deixar enrere la grandiloqüència de l'arquitectura espectacle, com si en certa manera es volgués redimir amb unes obres més tàctils que no pas visuals, més tel·lúriques que no pas icòniques. Ja no és vàlida la màxima amb què Rem Koolhaas va definir l'arquictectura espectacle, “More is more”, que volia dir que com més cara, complexa, original i voluminosa era l'arquitectura, millor.

Ara bé, l'arquitectura de l'empelt no retorna al “Less is more” inicial de Mies van der Rohe, no solament perquè no té la intenció de construir models reproductibles per a una societat més igualitària, sinó també perquè el Moviment Modern va acabar pervertit en la construcció de zones perifèriques homogènies o bé en la producció de més arquitectura- espectacle feta de minimalisme ostentós. Potser l'eslògan que descriu l'arquitectura postcrisi és “Less is less”, o sigui, és una arquitectura del decreixement, que construeix menys, que té menys impacte i que es dissol com una part d'un tot més enllà de l'obra.

PEr això és revelador que, a l'hora de buscar una genealogia per a aquesta arquitectura, s'hagi acudit a la casa Bofarull de Jujol. Jujol ha estat fins ara la figura secundària adherida a Gaudí. Per tant, si la virtuositat de Gaudí va ser el gran precedent de l'arquitectura espectacle (Charles Jencks, als seus estudis sobre l'estil postmodern, afirma que Gaudí és el profeta de l'eclecticisme radical de finals del segle XX), ara les intervencions més modestes de Jujol esdevenen un model més rellevant per a la nova tendència.

Però també podem relacionar aquesta tendència amb la recerca de nous llocs de producció i consum. El retrobament amb Jujol, o amb el primer Miralles-Pinós de l'Institut La Llauna de Badalona, es pot interpretar com un intent de fugir del model turistificat de la Barcelona gaudiniana i de trobar nous espais que atreguin visitants més sensibles, més educats, més ecològics. Potser la sensibilitat vers el territori i la història sedimentada és una de les noves formes que adopta el luxe, el qual ja no s'expressa a través de l'ornament burgès ni del disseny postmodern, sinó a través de la senzillesa, l'impacte mínim, el silenci o fins i tot la ruïna. O encara podem dir que el luxe s'està desmaterialitzant i que ara es gaudeix de portes endins, també com una estratègia per evitar el ressentiment dels empobrits o directament per evitar que et robin els lladres que suren pel nostre país.

En tot cas, el pavelló català a Venècia magníficament concebut per Torrents transmetrà l'esforç real d'una arquitectura per canviar la nostra relació amb l'espai d'història concreta. Si més no, el pavelló ja haurà estat un gran assoliment si serveix per contribuir a desempallegar-nos de l'arquitectura fotogènica dels últims anys que ens ha deixat tants gratacels amb vidres opacs, tants deliris tecnològics de fosters i calatraves, i tants jardins amb piscines desbordants amb la línia a l'infinit.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.