La política com a decepció
Per regenerar-la hem d'assumir el significat de fons, la seva tràgica obligació de decebre'ns
Malgrat el seu creixent descrèdit, alguns encara defensem la necessitat de la política. Sobretot quan la definim com aquella activitat que ens hauria de permetre gestionar els conflictes del present (creixents) i construir els projectes pel futur (cada cop més incert). Aquesta defensa, però, no amaga la urgent necessitat de regenerar-la i les propostes es multipliquen: elecció directa de representants, mesures de transparència, control sobre despeses electorals, celebració de primàries, limitació de mandats, mecanismes de rendició de comptes, etcètera.
Sense entrar ara en la bondat d'aquestes propostes, es tracta, al meu parer, de respostes excessivament instrumentals davant d'una crisi de molta fondària. És a dir, segur que cal millorar els procediments de la política, però el principal repte consisteix a recuperar el seu significat. I quan ens movem en aquesta direcció hem d'estar disposat a revisar algunes idees i a acceptar certs nivells d'incomoditat.
D'entrada, malgrat els discursos hegemònics, hauríem d'evitar parlar de la política usant els termes de l'economia, que interpreta el món al voltant de l'objectiu de maximitzar la satisfacció dels clients. La finalitat de la política no és ni ha estat mai la de maximitzar la nostra felicitat individual. Al contrari, l'obligació de la bona política és decebre'ns, frustrar les nostres expectatives. Quan els polítics ens deceben, de fet, no estan fent altra cosa que complir amb la seva obligació. Els clients sempre tenen raó (quan paguen, és clar), mentre que els ciutadans tenen raons contradictòries i, per tant, que sempre són parcials i mai no poden ser plenament satisfetes.
La política no s'adreça a demandes particulars sinó al conflicte existent entre interessos i valors legítimament diversos. La política, en aquestes condicions, no pot satisfer demandes sinó que ha de buscar espais d'equilibri, grisos que deixaran necessàriament insatisfets uns i altres. Els grecs clàssics usaven el terme eunomia per referir-se simultàniament al bon govern i a l'equilibri, entenent que l'exercici de la política consistia precisament en buscar compromisos que sempre generaven insatisfaccions parcials. I això, avui, ho hem oblidat.
Avui afirmem amb rotunditat que els polítics són els nostres servidors i que estan obligat a fer allò que els demanem: per això paguem els nostres impostos. Avui hem impregnat la política de blanc o negre, considerant els equilibris com a traïcions i els grisos com a excuses de mal pagador. Avui exigim a la política que ens digui que sí a tot. Ens sentim còmodes amb aquesta sensació de superioritat, exigint-ho tot i desacreditant aquells que no són capaços de proporcionar-nos-ho. Hem generat, així, una societat infantilitzada, incapaç d'entendre que no tot és possible. Hem afavorit l'absolut descrèdit de la política obligant-la a prometre allò que sabem que és impossible. I la política s'ha deixat, ha promès allò impossible i, inevitablement, ens ha enganyat i ens ha mentit.
La política exigeix avui un acte de maduresa: reconèixer límits i assumir les decepcions individuals sense les quals no es poden construir els projectes col·lectius. Per regenerar la política no n'hi ha prou amb reformes institucionals. Necessitem, sobretot, assumir el seu significat de fons, la seva tràgica obligació de decebre'ns. La política només tindrà futur si és prou valenta per dir-nos que no i per recuperar la importància dels equilibris, dels pactes, de les concessions, de les respostes parcials. Si continua aspirant a donar sempre la raó als ciutadans continuarà cavant la seva tomba, generant una societat ingovernable i propiciant un govern incapaç de complir les seves promeses impossibles.
