El diplomàtic i estadista francès dels segles XVIII i XIX Charles-Maurice Talleyrand Périgod va escriure: el poder desgasta qui no el té. Un aforisme que més tard va fer seu l'incombustible polític italià Giulio Andreotti, un dels personatges que més temps i més vegades el va tenir. Sense voler esmenar la plana a ningú, això potser era cert en els temps de Talleyrand o Andreotti, però en l'època de les comunicacions digitals l'exercici del poder s'ha convertit en una cambra de tortura. L'exigència d'estar permanentment al peu del canó perquè una fotesa no es converteixi en una crisi, és una feina només a l'abast de titans. Només cal veure la mala cara d'alguns líders quan manen i com de ràpid recuperen el bon color quan abandonen les catifes presidencials. Però els desenganys i les punyalades draperes no justifiquen l'abandó de les responsabilitats assumides. Governar vol dir decidir, prendre riscos, servar la llei i, sobretot, salvaguardar els drets de la majoria pacífica davant d'uns quants saltataulells violents. És en aquest sentit que l'actitud de l'Ajuntament de Barcelona davant dels antisistema de Can Vies o d'alguns diputats exculpant els energúmens que els varen assetjar a la porta del Parlament, agafa una dimensió preocupant. Perquè el compromís i l'acord, que sempre és un desig lloable, a vegades no és possible. I quan el poder dubta i inclina el cap davant de determinats actes de kaleborroka urbana, hi ha el perill d'establir un greu precedent, el que pressuposa que els objectius són més fàcils d'aconseguir cremant contenidors i apedregant policies que pagant impostos i respectant les lleis. I això seria tornar a la llei del Far West, el poder és de qui desenfunda més ràpid, exactament el contrari del que ha de ser un estat de dret. De bones intencions l'infern n'és ple, però quan es governa s'ha d'assumir que no sempre es pot fer content tothom.