Si els afers de l'Estat no decideixen una altra cosa, d'aquí a poques hores el flamant monarca espanyol arribarà a Girona per participar en l'acte de lliurament dels premis Impulsa. Sigui per pura coincidència o per estratègica planificació, difícilment hauria pogut estrenar la seva monàrquica agenda amb una visita més oportuna. Perquè, per poc que pari l'orella, a les comarques gironines podrà palpar de primera mà els ingredients del repte més important al qual haurà de fer front els primers temps del seu regnat. En contra del que ell mateix va preveure durant un dinar informal amb un grup de gironins –“a mi em tocarà administrar l'avorrida normalitat”–, l'hereu Borbó arriba al tron enmig d'una crisi política i institucional colossal. Això que al centre en diuen la cuestión catalana i que aquí va des del dret a decidir fins a la independència, implicarà esprémer al màxim la funció d'àrbitre i moderador que la Constitució espanyola li atorga.

Perquè els grans reptes són també grans oportunitats. Possibilitats de fer foc nou, trencar els motllos inútils i forjar nous consensos basats en el diàleg i el pacte. Durant segles Catalunya ha sigut la qüestió pendent, l'interrogant obert, la ferida mal curada. Els pedaços, amanits de desconfiança i gasiveria, només han permès un anar tirant ranquejant. Fins que ha dit prou. Per això és el moment de buscar la solució definitiva, un acord ampli i generós que implicarà renúncies però que, en darrer terme, ha de beneficiar tothom. Com que la sang blava no dóna superpoders, no es poden demanar heroïcitats però sí que és lícit tenir esperança. Perquè, com el mateix monarca va dir la setmana passada davant del Congrés, “els sentiments s'han de comprendre a més de respectar-los”. I enlloc millor que a Girona per començar la feina.