Opinió

Arrodonits per l'euro

Han crescut les desigualtats socials, la precarietat dels llocs de treball i la imatge d'una bota de la UE que esclafa la classe mitjana
i els assalariats

En aquests dies de vacances, pot passar que ens caigui a les mans alguna lectura inusual que ens desperti curiositat o inspiri reflexions. M'ha passat enguany amb un llibret que m'ha enviat Siegfried Heinze, delegat a Espanya de l'ADAC (Automòbil Club d'Alemanya), una entitat que té 18 milions de famílies associades, emissions de ràdio pròpies i que dóna servei d'assistència des del bressol fins a la sepultura. Ens vam conèixer als anys vuitanta, quan com a titular de Turisme vaig rebre la generosa i desinteressada col·laboració de l'ADAC en els dos anys que a Europa i a Espanya hi havia crisi, mentre que Catalunya en va ser una excepció i s'hi va aconseguir creixement i expansió amb la reorientació cap al client de carretera, autocar, càmping i apartament en lloc del monoconreu de l'esquema operador turístic-xàrter-hotel. A part de l'ADAC, també hi van contribuir el RACC i l'AA de la Gran Bretanya, així com l'ANWB d'Holanda.

Doncs bé, ara, tants anys després, un dels protagonistes que, en darrer terme, s'ocupa d'orientar la demanda, prestar auxilis, repatriar víctimes i garantir gratuïtament uns serveis que, per pura lògica, hauríem de pagar nosaltres com a destinació beneficiada, m'ha fet a mans un estudi titulat Alors... euro? Finalment la veritat. De fet, és només un opuscle que compara, deu anys després de la creació de la moneda única, tot seguint la inflació. L'autor, Pierre Derain, fa una constatació aclaparadora que l'esperança ha desembocat en un desastre que ha accelerat el creixement de les desigualtats socials, la precarietat dels llocs de treball i la imatge d'una bota de la Unió Europea que esclafa la classe mitjana i els assalariats. A França, concretament, diu el comentarista que la desaparició del franc es veu com una traïció de les classes dirigents opulentes, a les quals l'euro ha enriquit encara més. Segons Derain, és una pèrdua que a la moneda ja hi surtin Delacroix, Saint-Exupéry i Pascal (que era el de més valor i familiarment es feia servir tot dient “vals un Pascal”). A més de les celebritats, però, també ha desaparegut el cèntim i això ja té efectes econòmics. Hi ha gent que pensa que amb el Tractat de Maastricht, d'ençà de l'1 de gener del 2002, ja no funciona l'Europa de les grans obres, de la justícia social, de la plena ocupació i pionera dels drets humans. Ara tenim un capitalisme sense fronteres al servei de l'enriquiment dels veïns de casa bona. En realitat, en el temps del franc la vida era més dolça. Va néixer el 1360 durant la guerra dels Cent Anys, va perdre el nom i no el va recuperar fins al 1803 i després es va convertir en el franc Poincaré i, el 1960, en el nou franc. Quan es va crear l'euro, valia 6,55957 francs, però l'equivalència de 2,50 francs a 0,38 euros va durar molt poc i l'impacte psicològic i pràctic va repercutir en un nou tipus de 0,40 euros com a primera mostra del procés d'arrodoniment que Rodrigo Rato va anomenar “redondeo” i que va derivar en un increment dels preus, mentre que a França el 0,40 pujava a 0,50. És evident que, sense la creació de la nova moneda, els ciutadans no haurien acceptat un augment de preus tan brutal i tan injustificable.

Des de l'aparició de l'euro, s'ha imposat clarament l'assimilació de la moneda d'un euro a la d'un franc, cosa que representa un 556% d'augment; el bitllet de 10 euros s'ha equiparat al de 50 francs (augment del 31%), i el bitllet de 20 euros s'ha fet equivaldre al de 100 francs (amb una pujada del 31%). Però és la creació del bitllet de 500 euros el causant del principal trasbals i el que ha desacreditat el nou sistema. En efecte, fa mal a la vista que es pugui pagar un sou amb només dos bitllets.

Demano disculpes per haver refregit les opinions de l'autor, sobre les quals volia atreure, això sí, l'atenció dels lectors. Per això em limitaré ara a subratllar que, segons l'Insee del govern francès, la inflació ha estat des de l'aparició de l'euro, fins a l'1 de gener del 2012, d'un 20,5% i que, entre els 400 preus que l'analista ha verificat, n'hi ha alguns, dins de la tònica general de pujada, que criden poderosament l'atenció. Per exemple, una pizza en un centre comercial, un augment del 92%; una barreta de pa, un 59%; un paquet de sal, el 97%; un impagament bancari, un 75%. Ja veuen, doncs, que amb aquesta moneda única que és l'encarnació de la Unió Europea ens han, pel que sembla, ben arrodonit els preus.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia