Enfangats en la porquera de la corrupció, el sol s'ha apagat per sotmetre'ns a les tenebres de la misèria i l'abandó. El cabal informatiu ens dóna tants motius per al pessimisme que pensar en positiu és gairebé un exercici d'innocència estúpida. Certament, quan les muntanyes de sumaris putrefactes acumulen noms honorables de la nostra vida recent, i es multiplica la foscor, la mediocritat, l'egoisme i l'egolatria, és difícil albirar un espai clar i transparent, altruista i generós, fecund i profitós. És insuportable assumir que alguns dels pastors que varen conduir el ramat de la dictadura a la democràcia, passant per una penosa transició, en molts casos eren llops disfressats àvids de bitllets. Costa digerir que homes i dones que varen pagar amb enormes renúncies personals la defensa de les seves idees, als quals vàrem seguir amb fe de convers i que van forjar el nostre esperit, també hagin relliscat pendent avall cap a la ignomínia i l'escarni públic.

Costa i és difícil d'assumir, però la pitjor opció és sempre l'acceptació resignada de la derrota. Perquè al costat de les pomes podrides n'hi ha moltes més de formoses i senceres, persones que segueixen esgarrapant hores de la família per consagrar-les al bé públic, a millorar la qualitat de vida dels seus veïns o a gestionar amb honradesa la seva comunitat. Malgrat que les tertúlies de les ràdios i televisions, les pàgines dels diaris o els diàlegs a les xarxes socials es tenyeixin de desesperança i apocalipsi, no tot està perdut. Perquè no tothom és igual, tan injust és fer tabula rasa a l'hora de desqualificar qualsevol que gosi introduir-se en el món de la política, com practicar i amagar amb covardia les corrupteles. Certament, és temps de fer foc nou, rellevar la vella i corcada política per un procés regeneracionista que aporti saba i tremp renovats. Però, sota les branques cremades, encara queden algunes cendres enceses. Aprofitem-les també abans no s'apaguin del tot.