“El món està més amenaçat pels que toleren el mal o li donen suport, que pels mateixos malignes.” És una reflexió d'Albert Einstein arran de l'oposició del violoncel·lista Pau Casals a la dictadura de Franco. I encara que sigui aigualir els bons desitjos de principis d'any, és bo assumir la imperfecció i la feblesa humana per entendre el reguitzell de desgràcies que han marcat la humanitat des que se'n té memòria.

No cal remoure els ossos dels campions de la maldat, enormes genocides com Stalin, Hitler i Mao, o els seus aprenents domèstics, per mesurar l'abast del mal. N'hi ha prou amb el dia a dia, l'observació atenta de comportaments socials que ens envolten i que, sense merèixer la condemna històrica, corquen les arrels de la convivència i destrueixen l'ètica. Hi ha conceptes que, de tant manotejar-los, han anat perdent l'essència de l'estigma social. Per exemple, són tants els corruptes, investigats, imputats, jutjats i condemnats, que el càstig, si els arriba, ha quedat gairebé desproveït d'exemplaritat, substituït per un relativisme fatigós. Acceptant que tothom té dret a la millor defensa possible i que l'objectiu de la justícia no és l'escarni públic, sovint sembla que hem retorçat tant la interpretació dels conceptes, que la línia que separa el bé del mal s'ha esborrat. Es confon defraudar amb robar, manipular amb saquejar i evadir amb residir. Al delinqüent refinat que ha arrambat amb milions, se li concedeix un grau d'honorabilitat superior al pobre diable que han enxampat emportant-se una llonganissa d'un supermercat.

Tampoc no es tracta de fer-nos mala sang, sobretot quan la fauna és tan abundant i prolífica, però val la pena reflexionar sobre com el nostre grau de menfotisme ens ha portat fins aquí. O, si no, perquè acceptem amb resignació els que mouen la ratlla del que és tolerable cada cop que la trepitgen.