Des que va arribar al Vaticà, aviat farà dos anys, el papa Francesc s'ha dedicat a remoure fins el més sagrat de la institució. Cada vegada que obre la boca o pren una decisió, fa una nova escletxa en l'estructura anquilosada de l'església catòlica. Pederastes que vivien amagats sota sotanes són condemnats al foc etern, bisbes destres en enginyeria financera són expulsats de les seves torres de vori i prínceps de púrpura banyats en or són amonestats en públic. Desproveït de la infal·libilitat de la paraula, el papa Francesc no té pèls a la llengua a l'hora d'arremangar-se i emetre opinions. Poc acostumats a aquest vessant del cap de l'estat vaticà, no ha de sorprendre que generi controvèrsia. És el cas del comentari sobre els atemptats de París, quan va dir que si algú insultava la seva mare, li ventaria un cop de puny, versió lliure. Aquesta incursió en el relliscós territori de la llibertat d'expressió es podria interpretar com una benedicció a la censura i una advertència als profetes de la transgressió. Però també és una expressió de sentit comú, una reflexió sobre els límits dels drets individuals i col·lectius. Ho hagués pogut dir amb paraules més rebuscades, que, d'això, l'església en sap un niu, però segur que no se l'hagués entès tan bé. I la claredat dels líders a l'hora d'expressar-se sempre és d'agrair. Fins i tot quan entren en aparent contradicció, com quan afirma que no s'han de tenir fills com si fóssim conills i, alhora, és el cap d'una institució que s'oposa al control de la natalitat fins i tot en circumstàncies tan extremes com les que es donen en països africans molt delmats per epidèmies com la sida. Com a soci poc honorable del club que encapçala el papa Francesc, sí que m'atreveixo a dir que la cohabitació d'una paternitat responsable amb l'absència de controls de natalitat i de prevenció d'embarassos no desitjats sembla difícil de compaginar. Això, però, deu quedar per la pròxima conferencia de premsa del papa Francesc. A veure.