Des de fa unes setmanes diversos opinadors i informacions d'alguns mitjans, i també redactors de projectes de constitució catalana, han portat a l'actualitat el tema de la seguretat i la defensa en un futur estat català. El CEEC, que m'honora presidir, és l'única entitat que des de 1984 ha intentat influir amb rigor i seriositat en la necessitat que Catalunya tingui plantejaments clars sobre seguretat i defensa, una cosa molt difícil en la nostra societat, que fa més de 300 anys que està mancada d'estructures d'estat i de consciència nacional de seguretat –i menys encara d'estructures de defensa.

Aquests darrers dies m'he sentit com si fos transportat pel túnel del temps, cap als principis de 1980, quan un equip plural de persones vam posar les bases de la Policia de Catalunya (Mossos d'Esquadra i Policia Local) i vam trobar l'acomplexament d'una bona part de la població catalana –i més greu encara: de la nostra classe política–. Van haver de passar anys fins que es va entendre que no hi ha poder polític si aquest no ve acompanyat del poder coercitiu, i si aquest, al seu torn, no assegura la seguretat de tots i cadascun dels ciutadans. Fou un començament extraordinàriament difícil. Ni la pròpia classe política no creia que Catalunya seria capaç de construir un model policial i que podríem ser la Policia Integral del país, substituint així els Cossos i Forces de Seguretat de l'Estat. Ara, més de 30 anys després, tenim 17.300 mossos d'esquadra i més de 10.000 policies locals. El cos té encara deficiències en el seu funcionament, estructura i formació, però cal reconèixer la seva implantació, el seu reconeixement per part dels ciutadans, i que avui la Policia de Catalunya és un fet irreversible que ja ningú posa sota qüestió. ¿Hauria estat possible el procés de transició nacional actual sense la Policia de Catalunya?

Ara, en una societat com la catalana, fortament influenciada pel pacifisme i per l'acomplexament vers els aparells de l'Estat, es vol portar al debat públic i polític el debat sobre si Catalunya ha de tenir o no forces armades en el cas que hi hagi un mandat democràtic per la independència. El CEEC creu –i ha fet pedagogia en els darrers mesos de forma discreta– que parlar de les futures forces armades catalanes no és un afer prioritari, i que abans de fer aquests plantejaments cal sortir de les beceroles en què estem per assolir un mínim de consciència nacional de seguretat, avui pràcticament inexistent.

Perdre el temps amb debats d'exèrcit sí o exèrcit no és una equivocació tant per a aquells qui volen un exèrcit com per a aquells que volen un nirvana pacifista. A més, aquest debat comportaria una divisió en el moviment sobiranista. Allò que cal ara és assegurar que Catalunya i les seves institucions estaran preparades per a respondre a dos reptes, un d'interior i l'altre d'exterior. Quant al primer, caldrà tenir previst com substituïm les competències i funcions dels Cossos i Forces de Seguretat de l'Estat (Policía Nacional i Guàrdia Civil), i també com assegurarem la seguretat marítima, aèria, del ciberespai i de les estructures vitals de comunicacions i subministraments (aigua, gas i energia). Quant a l'exterior, Catalunya ha de saber respondre a les diferents nacions del seu entorn i organitzacions internacionals, i ha de corroborar que assolirà totes i cadascuna de les seves responsabilitats sobre la seguretat i defensa europees que li corresponguin. Aquestes nacions i organismes internacionals han de veure en Catalunya un aliat segur, seriós i responsable, que voldrà estar al costat dels seus futurs aliats i en contra dels enemics comuns de les nostres llibertats i d'Europa. No ens han de veure com un problema perquè, si no, els possibles aliats es poden transformar en oponents de la llibertat de Catalunya.

Construir la seguretat i defensa del nostre país requereix un gran pacte de tots els sectors interessats: els del món pacifista i també els del sector dels qui creuen que cal sumar-se als organismes internacionals de defensa per elaborar entre tots un projecte desacomplexat.