Els pecadors són al govern
El problema no radica en els plutòcrates, sinó en els polítics que estan al seu servei. I això és precisament el que està passant a l'Estat espanyol
Aquest país desprèn una fortor de pestilència que delata de forma irrefutable un nivell de corrupció perfectament visible i generalitzat. La ferum és tan gran que ja no permet restar importància a un fenomen de tanta magnitud. En efecte, ja no és presentable la versió que aquests mals són imputables al sistema capitalista modern. D'entrada perquè pot revestir diferents versions que, en general, contribueixen a un model en el qual els plutòcrates fan que els rics gestionin l'economia a favor dels rics. El professor Piketty s'ha fet famós per la seva denúncia de les creixents desigualtats en un món en el qual un gerent d'empresa dels EUA guanya de mitjana 11,7 milions de dòlars, és a dir, 331 vegades el salari mitjà d'un obrer nord-americà. Atès que aquesta situació no s'ha corregit amb mesures fiscals, gradualment s'ha anat produint una gran deslegitimació del sistema que ha conduït a la corrosió del mercat capitalista. Schumpeter amb la col·laboració involuntària de Marx va pronosticar que el capitalisme seria víctima de seu propi èxit a través del camí de l'acumulació infinita. I, en efecte, les empreses han tendit a convertir-se en monopolis amb interessos creats que tendeixen a consolidar els privilegis. Les herències continuen essent un privilegi. Però el problema no radica en els plutòcrates, sinó en els polítics que estan al seu servei. I això és precisament el que està passant a l'Estat espanyol.
El primer ministre Rajoy està molt cofoi d'un creixement fràgil que és conseqüència de mesures de països tercers o de caramboles procedents de l'exterior. I, com de costum, els organismes exteriors li esmenen la plana i ens col·loquen generalment entre els pitjor qualificats segons els criteris generalment acceptats. Ara, per exemple, a part de l'informe negatiu de l'OIT (l'ONU en versió de treball, salaris i condicions de treball) que ens adjudica l'últim lloc de la llista de països industrialitzats, ens ha denunciat, com a quart país començant per la cua, en el rànquing de perniciós efecte dels lobbies o grups de pressió que, en lloc de ser vigilats o sancionats pel seu incondicional suport als grups empresarials, actuen com a govern al servei dels empresaris que reclamen favors dels poders públics per als seus negocis privats. El govern acaba, doncs, essent instigador o còmplice de les vilanies i malvestats dels privats que actuen únicament guiats per l'ànim de lucre. Com s'explica que els ERO i els cursets de formació professional puguin finançar el clientelisme polític dels votants socialistes i del PSOE, la patronal CEOE i els sindicats obrers?
Com poden ara GriñÁn i ChAves fingir que ignoraven la delictiva actuació que representen? O com pot el PP descarregar en els últims tresorers del partit des de l'etapa d'Aznar la responsabilitat de les obres a l'edifici del carrer de Gènova, seu del partit? Algú es pot creure que tot va ser culpa del tresorer Bárcenas (¡sé fuerte!) i que Rajoy no tenia notícia de l'existència de la caixa B, de la qual apareix com a beneficiari dels nombrosos “sobrecogedores”? En uns moments en què la classe mitjana es veu amenaçada d'eliminació i en què la classe obrera enyora els anys en què encara podia ser mileurista, té algun sentit que el govern indemnitzi ACS, l'empresa de Florentino Pérez, amb 1.350 milions d'euros per la inviabilitat de l'operació Castor que va causar terratrèmols davant les costes de Tarragona i Castelló? Tenen justificació els ajuts a Sacyr per les obres del canal de Panamà o els ajuts a OHL (Villar Mir) pel tren la Meca-Medina? Tenen presentació els 278.000 euros de despeses de representació de Rita Barberà? Es pot tolerar que les caixes d'estalvis del Penedès, Girona, Manresa o Laietana paguin per quedar exonerats, hagin condonat crèdits o cobrin, com a la presidida per Narcís Serra, 14 milions d'euros d'indemnització, en lloc de plegar per dimissió i presentant disculpes? Evidentment, no! Per tant, l'única explicació que passin aquestes coses és que la figura del comissionista que intervé en un negoci entre dues empreses privades sigui, en última anàlisi, la gent del govern, tal com s'ha vist en la trajectòria de Rato.
