No passa res
Els corrents de transformació són profunds, però el seu ritme no es correspon amb la velocitat que pronostiquem
Estem ja en plena voràgine electoral, de manera que tots aquells que disposem d'una tribuna ens dediquem a la imprudent i perillosa activitat de fer previsions de futur. Excepcions a banda, la majoria dels opinadors caiem en dos paranys: confondre els nostres desitjos amb la realitat i pronosticar transformacions immediates i de proporcions revolucionàries. S'insisteix, així, que aquest cicle electoral marcarà un abans i un després. Com si d'un ritu iniciàtic es tractés, creuarem una frontera i descobrirem un nou món.
Desmarcar-se dels pronòstics electorals que subratllen la radicalitat del canvi no és senzill, ja que efectivament els corrents de transformació de les nostres societats són gegantins. Tanmateix, fregant ara la meva pròpia bola de cristall, considero que, un cop culminat aquest any electoral, no passarà gran cosa. Almenys de manera immediata. Els corrents de transformació són profunds, però el seu ritme no es correspon –al meu parer– amb la velocitat que pronostiquem. Confonem les expectatives de transformació a llarg termini amb els desitjos de canvis a curt termini i podem, d'aquesta manera, estar despertant algunes expectatives que es converteixin en frustracions col·lectives.
Som societats impacients i ens costa acceptar que els canvis socials, polítics i econòmics reclamen temps. Ens neguitegen les coccions a foc lent, volem començar l'àpat quan els ingredients encara són crus i, finalment, el resultat pot ser una important indigestió. La velocitat de la piulada, la immediatesa de la tertúlia política o la contundència de les declaracions d'uns i altres es mouen en el terreny virtual. Hem confós la realitat amb adaptables fulls de ruta o amb especulacions improvisades i redactades en 140 caràcters. I, d'aquesta manera, hem convertit l'exercici de l'anàlisi política en una frivolitat. La piulada sembla reflectir la realitat política, però de fet ens l'amaga. Els autoproclamats analistes polítics no tenim ni idea d'allò que passarà i, en comptes de ser pausats i prudents, dissimulem la nostra ignorància amb previsions tan absurdes com contundents.
Aquesta imprudència també ens porta a menystenir les fortes resistències que tot canvi desperta. L'alegria amb la qual pronostiquem transformacions d'enorme calat només pot respondre a l'infantilisme o al cinisme dels analistes polítics. Les nostres societats són com transatlàntics que, empesos per la inèrcia del seu volum, necessiten temps i espai per maniobrar. Ignorant aquesta evidència, pretenem governar la nostra societat com si fos una petita zòdiac; però no ho és. La inèrcia dels interessos i de les pors ha estat sempre molt present en qualsevol procés de canvi social, però avui, amb la supèrbia dels profetes, hem descartat la seva presència.
Estem, efectivament, en un procés de canvi d'època, però trigarà més del que pensem i no és segur que vagi en la direcció de les nostres prediccions. De moment, la meva previsió per als mesos que seguiran les convocatòries electorals –tan imprudent i discutible com qualsevol altra– és que no passarà res. El taulell de joc s'haurà mogut, segur, però la partida continuarà. Cada força política, acompanyada dels seus altaveus mediàtics, interpretarà els resultats a la seva manera, cada projecte polític trobarà un nou full de ruta on projectar les seves expectatives i cada opinador trobarà la manera de dir que ell o ella ja ho havia anticipat. Res fora d'allò que és habitual.
