Als que tenim fills a l'escola o a l'institut, amb tota probabilitat aquests dies ens tocarà assistir a alguna festa de fi de curs. Alguns centres aprofiten la trobada de pares, estudiants i professors per lliurar mencions i reconeixement als alumnes que ho han fet més bé durant l'any. I coincidint amb un d'aquests actes em vaig adonar de la desproporció de guardonats entre nois i noies. Aquestes últimes, de molt, superaven els vailets. El director del centre, a l'hora dels parlaments, va afegir que de la seixantena d'estudiants que s'havien ofert com a voluntaris per organitzar l'acte, només un parell eren nois, alhora que constatava que a la taula presidencial, de sis membres de la direcció, només un era dona.

És difícil extreure gaires conclusions d'un fet puntual, però un cop d'ull a la relació d'opositors, llicenciats o doctorats dels últims anys apunta aquesta clara tendència. La qüestió és per què això encara no té un reflex més consistent en la vida diària de les empreses, de la política o de la cultura i de la ciència en general. Potser la resposta és perquè encara estem sotmesos a les inèrcies d'una societat tradicional i marcadament dominada pels mascles des de fa tants anys que equilibrar la balança no es pot fer d'avui per demà. Imposar quotes que corregeixin a cop de decret el greuge és una fórmula que de fet ja s'aplica a molts països, i encara que no m'acabi de fer el pes i aposti més per la meritocràcia, pot ajudar. Però del que estic segur vist el que vaig veure, és que l'onada és imparable i amb quotes o sense la realitat d'unes noves generacions carregades d'ambició, molt preparades i amb ganes de menjar-se el món ja truquen a la porta. Obrir-la amb educació i respecte és cosa nostra.