La relativa resistència africana

i bé es parlen unes dues mil llengües a l'Àfrica, bastant poques d'aquestes llengües han donat paraules a la resta de parlars del món. Fins i tot la majoria d'animals més emblemàtics de l'Àfrica tenen noms vinguts del grec –hipopòtam, elefant, goril·la–, del llatí –lleó, cocodril–, de l'italià –estruç, guepard– del portuguès –zebra– o, en el millor dels casos pel que fa a la proximitat geogràfica, de l'àrab –girafa, gasela–. L'excepció notable seria ximpanzé, que vindria d'una llengua bantu d'Angola (vili o kikongo, segons les fonts) i significa fals home. Es podria pensar que, en el fons, presideix una certa lògica en aquesta manca de noms autòctons: el continent més pobre i més colonitzat també deu ser el menys influent. Potser.

Dit això, però, l'Àfrica és un continent apassionant pel que fa a la diversitat lingüística perquè, ara per ara, els canvis lingüístics no segueixen el patró majoritari a la resta del món. És a dir, els africans resisteixen particularment bé a la substitució lingüística. Allà com arreu, el nombre de llengües disminueix, però ho fa amb una proporció molt menor, potser pel fet que probablement enlloc més al món no hi ha un nombre tan gran de persones multilingües. No és gens infreqüent que africans parlin la seva llengua materna, la llengua de la regió veïna, una llengua franca africana i la llengua oficial del país i, parlant totes aquestes llengües, no senten la necessitat de parlar als seus fills una altra llengua que la pròpia.

Tanmateix el fenomen més apassionant és un altre: quan es produeix substitució lingüística, aquesta no es fa majoritàriament al benefici de les llengües europees dels colonitzadors –anglès i francès, sobretot– sinó al benefici d'altres llengües africanes. O sigui que, avui, hi ha llengües pròpies de l'Àfrica que creixen en nombre de locutors no només pel creixement demogràfic sinó perquè són llengües fortes i atractives. Més fortes i atractives, més útils, que les llengües internacionals que semblen haver de cruspir-s'ho tot. Aquestes llengües són l'haussa, el ioruba, l'amhàric, l'igbo i el suahili, i alguna altra en una mesura menor. No deixa de ser una dada trista pel que fa a la diversitat de llengües, atès que allà també cada any s'empobreix el patrimoni lingüístic de la humanitat. Ho va explicar molt bé Carme Junyent en un article del 2002 titulat Planificació i diversitat lingüística a l'Àfrica i publicat per la revista Treballs de sociolingüística catalana: “Pel que fa al discurs oficial, i al discurs de la intelligentsia africana que ens vol fer creure que el reconeixement de les llengües africanes implicaria múltiples enfrontaments entre grups ètnics, sembla evident que ningú no es vol fixar en el que està passant realment, perquè més enllà de l'oficialitat i les fronteres, els pobles estan construint el seu propi futur.”

Aquest fenomen pot tenir conseqüències importants al segle XXI si s'entén que una llengua no només defineix un grup de persones sinó també un mercat. L'amhàric, per exemple, una de les primeres llengües del continent a haver estat escrites, amb un alfabet propi, és la llengua oficial de l'Etiòpia. No és ara ni de lluny l'única llengua del país, però és previsible que una part de les altres llengües vagin desapareixent en benefici seu. En un país que voreja els cent milions d'habitants i que coneix un índex de creixement del deu per cent anual, és molt possible que, en les dècades a venir, l'amhàric esdevingui una llengua necessària per a les empreses internacionals que vulguin invertir a Etiòpia i potser a tota la banya d'Àfrica, com ho són avui, a l'Àsia, el xinès i el japonès però també el coreà, el malai i el thai.

S