La primera vegada que em varen exigir la propina en un restaurant de Nova York vaig agafar una emprenyada del catorze. Ignorant del costum americà de carregar un cost afegit del 15 o el 20 per cent sobre la factura de l'àpat, em vaig negar en rodó a pagar. El ridícul va ser notable i al final, és clar, vaig afluixar la mosca. Potser per això les propines sempre m'han semblat una manera poc racional d'agrair o recompensar un servei. Perquè, quina és la gratificació adequada: 5, 10, 15... o més del cost total? A qui s'ha de donar, al porter que t'agafa les maletes a l' hotel, al cambrer que et serveix al restaurant, al transportista que et porta un paquet, al noi de la pizza, al perruquer que et fa la clenxa? I els que no treballen de cara al públic, el cuiner, el que fa els llits, el de la neteja, el vigilant... aquests no hi tenen dret? Tot i que se suposa que és el premi a una feina ben feta, hi ha l'opció de no deixar res si el servei no ha estat l'esperat?

Als Estats Units, on la propina és un costum convertit en llei, no és estrany que el grum es quedi palplantat a la porta de l'habitació fins que li deixis anar un parell de dòlars o que el cambrer et persegueixi si no li abones el tip de l'àpat. La majoria de factures dels restaurants una mica bons incorporen un escalat amb les gratificacions suggerides. Aquests dòlars són un complement del salari que perceben els treballadors del sector de la restauració, històricament mal pagats. Però fins i tot això comença a canviar. Aquest estiu un restaurant de San Francisco especificava que no s'acceptaven propines i que el cost del dinar, servei inclòs, estava incorporat a la factura. Una cadena de Nova York ja s'hi ha afegit. Ja veurem si la moda fa forat i s'acaba el neguit per no quedar com un garrepa o la imatge patètica del nouvingut suant tinta quan veu que el preu del sopar màgicament ha augmentat un 20 per cent.