Un peu a cada lloc
Sempre anem cap al sopar amb aquella sensació d'intranquil·litat, de ser al mig, sense pujar gaire amunt ni caure gaire avall
Una de les poques alegries que tenim enmig de la vida monàstica a la Indiana rural és anar a sopar a casa la Jen i en Josh. La Jen i en Josh són professors de literatura anglesa i jueus de Nova York que, després de viure a Nou Mèxic i a Califòrnia, van venir a parar en aquest racó de món. Ella és filla d'una família d'intel·lectuals comunistes de l'Upper East Side. Ell, en canvi, és fill d'una família més cràpula de Queens. El seu pare traficava amb teixits, però passava molt de temps a la taverna. A mi em fa molta gràcia que el seu tiet fos l'actor Harold Gould, que sortia a Love and Death de Woody Allen i feia de Kid Twist a The Sting, amb Paul Newman i Robert Redford. Aquesta pel·lícula l'havia vist moltes vegades quan en dèiem El golpe i érem joves desvagats i quedàvem amb en Toti i l'Albert a casa dels pares d'aquest a la Vall d'en Bas per jugar a pòquer, fumar cigars i beure whisky com si fóssim al Chicago dels anys trenta. L'Albert sempre ens fotia els calés, però en Toti i jo tornàvem cap a Olot eufòrics i dèiem: “Imagina't si un dia guanyem!”
A casa de la Jen i en Josh, una casa immensa, amb piscina, envoltada de bosc, plena de quadres que ella ha heretat, amb Picassos petits, s'hi menja i s'hi beu molt bé. Pràcticament tot el menjar que cuinen els l'envien de botigues de delicatessen de Nova York. Ànec, fumats, formatges envasats al buit o congelats, amb un clic ho tenen a la porta de casa al cap d'un dia. La globalització és increïble.
El vi també el compren per internet, tot i que, com que les lleis d'Indiana són restrictives, no fos cas que algú es pensés que és un territori massa sofisticat, en Josh té llogat un garatge a Chicago on li envien el vi que no li poden enviar a casa. Així de tant en tant tenen l'excusa d'anar a la ciutat a buscar el vi. A casa seva hem begut un Joseph Drouhin Chambertin Grand Cru de la Borgonya del 99, un cabernet Newton de Napa del 93 o un Bolgueri Rosso de Le Serre Nuove dell'Ornellaia de la Toscana del 2006. Són vins més aviat clàssics, però són grans assoliments que t'ensenyen a desenvolupar la memòria i el gust.
Abans d'anar-hi, deixem en Folc a casa la cangur, la Johanna. Ella és filla d'immigrants hondurenys i té tres criatures i un marit que és fill d'immigrants cubans. En Folc hi va content, perquè per sopar li donen coses que no mengem a casa, com patates del McDonald's, pizza de pepperoni o Coca-Cola. El marit és molt agradable, però sempre té problemes a la feina. Feia de repartidor de Pepsi, però el van fer fora perquè l'havien acusat –falsament, com es va demostrar més endavant– d'assetjament sexual. Després va treballar en un supermercat, però el van fer fora perquè, encara que els empleats podien comprar el menjar que estava a punt de caducar més bé de preu, ell havia comprat uns ous que encara els faltava un dia o dos per caducar. Ella diu que tot això li passa perquè és membre d'un sindicat. L'altra drama que té la Johanna és el del seu pare, que li ha de passar diners perquè és VIH positiu i ha de pagar factures mèdiques astronòmiques.
La Johanna ens cobra trenta dòlars, però nosaltres n'hi donem quaranta. La meva dona diu que està bé, però que, és clar, nosaltres tampoc no som rics per permetre'ns anar donant tanta propina. I jo li dic que té tota la raó, però que això ja ho val cada glop dels vins que beurem. Ella hi està d'acord, però sempre anem cap al sopar amb aquella sensació d'intranquil·litat, de ser al mig, amb un peu a cada lloc, sense pujar gaire amunt ni caure gaire avall.
